"La paradoxa de Garzón"

Una carta amb el titol "La paradoxa de Garzón", signada per nombroses persones compromeses en la defensa dels drets humans a l'Estat espanyol.

"La paradoxa de Garzón"

Els sotasignats ens veiem en l’obligació de fer certes precisions davant les iniciatives portades a terme per associacions de drets humans i intel·lectuals de diversos àmbits geogràfics per a protegir al jutge de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón, imputat per delictes de prevaricació pels processos que instrueix per desaparició de persones durant la guerra civil i el franquisme.

Primer de tot, hem de reconèixer que ens trobem en un terreny terriblement relliscós. Terreny en el qual s’aboquen denúncies contra els seus acusadors que també es podrien atribuir a l’acusat, i solidaritats i paraules de suport envers aquest que, des del nostre humil punt de vista, haurien de ser matisades.

En efecte, hem alçat la veu de forma rotunda contra la intromissió dels tribunals de justícia per a bloquejar iniciatives que tenen un evident caire polític, la defunció de debats públics vius i necessaris per l’acció de les estrades. En aquest cas concret, la iniciativa en favor de les víctimes de l’alçament feixista, no la circumscrivim a l’impuls del jutge Garzón, sinó que vam considerar que respon a l’acció anònima, decidida i conseqüent de centenars d’associacions i individuals que han lluitat esforçadament pel coneixement i reconeixement de la veritat i la justícia. És a ells a qui es talla el camí davant els tribunals de justícia.

Per altra banda, no podem sinó remarcar que el retret a la intervenció inacceptable de la Justícia en el lliure debat polític és imputable també al propi Sr. Garzón. Paradoxalment, és ara víctima d’una politització de la justícia que ell magistralment va dissenyar i va impulsar. La seva apel•lació a l’ambigüitat de les acusacions que ara s’aboquen contra ell, la palesa “ desviació dels fets objecte d’aquesta causa” que denuncia en el seu recurs, o la instrucció “esbiaixada” que es considera víctima, “que només cap explicar-se des d’una idea preconcebuda d’aquest assumpte, que li impedeix analitzar amb objectivitat els fets que contempla” no és sinó la seva pròpia medicina, aquesta que es veu obligat a provar ell mateix. I que ara denuncia per amarga.

Però és que a més, es regala solidaritat a Garzón per part de diverses organitzacions, amb l’apel·latiu de defensor “de drets humans” sense repassar el seu currículum referent a això. No es va recordar que realitza la seva activitat jurisdiccional des de l’herència més enverinada rebuda de la Justícia franquista, l’Audiència Nacional, substituta del TOP ‐Tribunal d’Ordre Públic. Més encara, sabent perfectament que les jurisdiccions especials són l’essència dels règims totalitaris. La naturalesa arbitrària d’aquest tribunal va ser oportunament assenyalada pel propi Relator per als Drets Humans en la Lluita Antiterrorista, Martin Scheinin.

No és baladí apuntar que en la seva actuació ha impulsat casos contra mitjans de comunicació, associacions populars, partits polítics i fins i tot defensors de drets humans, que s’han de qualificar com una agressió directa a la llibertat d’expressió i al dret de lliure associació pacífica. El propi Comitè de Drets Humans va fer recentment patent la seva preocupació sobre aquest tema.

No és gratuït portar a aquestes línies que Garzón, en la seva activitat diària al capdavant del Jutjat especial que dirigeix, dóna ordres de detenir persones acusades de terrorisme sota el règim d’incomunicació, veritable espai d’impunitat en el qual es produeixen brutals tortures. Organismes com el Comitè per a la Prevenció de la Tortura del Consell d’Europa –CPT‐, el Comitè contra la Tortura –CAT‐ o diferents Relators Contra la Tortura del sistema de Nacions Unides han reclamat reiteradament l’abolició d’aquesta modalitat de detenció, l’aplicació de la qual duu la rúbrica d’aquest magistrat.

No és trivial recordar que el jutge, ara elevat a la condició de defensor de drets humans per diverses associacions, s’ha mostrat impassible davant les denúncies de tortura que li narraven detinguts sota la seva responsabilitat. Entre uns altres, el ciutadà basc Josu Arkauz, el testimoniatge del qual de tortura va ser considerat pel CPT “detallat i coherent” i que retreia al Jutjat nº 5 que no va adoptar mesures “repetidament recomanades pel CPT” per a evitar-les. Aquesta és la línia argumental seguida també en el cas dels detinguts a Catalunya en l’anomenada «Operació Garzón» durant els Jocs Olímpics de Barcelona, cas davant el qual el Tribunal Europeu de Drets Humans sentenciava el 2 de novembre de 2004 que les investigacions de tortura no havien estat «els suficientment profundes i efectives per a complir amb les exigències dels tractats internacionals».

Coneixem, doncs, l’actitud de Garzón en l’àmbit internacional, així com la coneixem en el domèstic. Sabem del seu interès per aparèixer com el jutge progressista, per a poder així portar a terme una actitud repressiva sense parangó, des dels despatxos del tribunal excepcional de l’Audiència Nacional. Hem vist de primera mà la seva passivitat amb la tortura en els seus quefers diaris, així com hem pogut constatar que la seva activitat en l’àmbit internacional en l’àmbit dels drets humans no és més que un lleuger vernís, sense que les seves accions en cap cas hagin passat de ser testimonials.

Verifiquem, per fi, els excessos del seu tribunal, que denunciem de la mateixa manera que denunciem els excessos que altres tribunals comentin ara amb el jutge Garzón. L’admissió a tràmit de la present querella per voler investigar els crims contra la humanitat comesos durant el període franquista, atempten contra la declaració d’imprescriptibilitat dels delictes de lesa humanitat pel comitè de Drets Humans de l’ONU i contra el sentit comú. Des d’aquesta legitimitat, no podem sinó oposar-nos a la designació d’aquest jutge com defensor de drets humans, quan la seva actuació ha estat, mentre li era favorable als seus interessos, idèntica a la qual ara denúncia.

SIGNAT: Jorge del Cura (Centro de Documentación contra la Tortura), Ramom Lôpez Suevos Fernándes,Fernando Blanco Arce, Ana Lorenzo Conde i Elvira Souto (Observatório para a Defensados Direitos e Liberdades), Ramon Piqué i Maria Ferrer (Associació Memòria Contra la Tortura), Eva Pous (Alerta Solidària), Montserrat Munté (Acció dels Cristians per l'Abolició de la Tortura),Maite de Miguel y Eduardo Rivero (Independientes), Ane Ituiño y Lorea Bilbao (TAT-Torturaren Aurkako Taldea), Julen Arzuaga, Iratxe Urizar y Edurne Iriondo (Euskal Herriko Giza EskubideenBehatokia), Andoni Hernández (Eskubideak Euskal Abokatuen Elkartea), José Ramón Pérez(Salhaketa –Araba), Carlos Hernández (Salhaketa –Bizkaia), Iñaki Rivera Beiras (Universitat deBarcelona), Gemma Ubasart i Gonzàlez (Universitat Autònoma de Barcelona‐UAB), ErmengolGassiot (arqueòleg forense, Universitat Autònoma de Barcelona), Amalia Alejandre (abogada,Madrid), José Manuel Hernández (abogado, CAES), Luis Ocaña Escolar y Emma Valiente (Grupo17 de Marzo, Sociedad Andaluza de juristas para la defensa de los Derechos Humanos), JosepMaria Pi (CGT-Catalunya).