Una declaració d'amor. Una declaració de guerra.

Text repartit a Sants en solidaritat amb els detinguts i empresonats.

Dos veïns del barri de Sants han sigut empresonats. Rubén i Andreu resten segrestats a la presó de Brians I per atrevir-se a lluitar, per aspirar a un món millor i provar de posar-lo en pràctica, per ser revolucionaris.

Amb 23 i 22 anys d’edat, són els nostres companys i amics. Companys perquè junts gestionem els nostres centres socials, també hem alliberat Can Batlló amb les associacions de veïns, hem aturat desnonaments i desallotjaments, hem participat i participem de les assemblees de barri, hem fet vaga i hem format part dels piquets. Juntes hem intentat aportar el nostre gra de sorra per tal de transformar la realitat social d’aquest barri i així mostrar que no estem sols en front la misèria diària, que juntes sóm més fortes.

Amics perquè els estimem, per el que ens han donat, perquè junts hem rigut, hem sofert, hem lluitat, hem estimat, hem après a odiar, perquè no som rates ni vàndals com afirmen la policia i el govern; sí som els vostres fills i veïns, els estudiants, treballadors, aquells que passem els matins a les cues del SOC. Nosaltres, vosaltres.

Avui, en un moment en el qual la tensió social està més latent que mai, és necessari mantenir les coses com estan a qualsevol preu. Mentre que injecten milions per rescatar els bancs, a nosaltres ens apliquen reformes laborals que afavoreixen el lliure acomiadament, ens neguen els crèdits i ens foten fora de casa, alhora ens diuen que tot això es per al bé de tots, mentre ells continuen enriquint-se i a nosaltres ens procuren curros de merda, temporals i sense futur. No tenen en canvi cap problema en gastar-se milions en muntar circs mediàtics i repressius com hem viscut l’1 de maig, on hi havia policies a cada cantonada, checkpoints a plaça de sants, preguntant per la seva ideologia als veïns que passejaven. Diaris i telenotícies parlant de la necessitat d’ordre i pau en la situació més violenta que aquests lladres ens han fet viure en els últims temps. I potser la classe política i empresarial d'aquest país dormi avui una mica més tranquil•la després d’haver-nos perseguit, reprimit i empresonat, no saben que a nosaltres, els de sota, la repressió no ens atura, ens fa mes fortes!

La vaga general del 29 de març va ser un reflex d'aquesta tensió latent, un esclat, una demostració del que ha de ser la vaga com a eina de lluita, una interrupció del funcionament del sistema, el bloqueig de la producció, els fluxos de persones i mercaderies, l’atac als responsables de la nostra opressió, la vaga és compartir el que ens queda, la ràbia, el pa, els somnis... Dir que tenim dret a treballar un dia de vaga, és dir que tenim dret a condemnar-nos a l’explotació, és encadenar-nos i encadenar alhora al company i al veí; és la por a perdre el lloc de treball, una falta de solidaritat cap aquells que han perdut aquesta por, aquells que ja no tenen res per perdre.

Els piquets van dur a terme una vaga innegociable, irrecuperable, milers de persones d’arreu varen suportar les càrregues policials, varen realitzar i donar suport als sabotatges fets contra qui ens oprimeix; res del tradicional passeig i míting on tots ens sentim venuts, on darrere de paraules ardents es signen els nostres acomiadaments. Això és el que aquests sindicats grocs, sicaris del poder, haguessin desitjat, unes bones fotos amb molta gent de passeig i les seves cares en portada dient que és necessari lluitar.

I és que no és casual, que a qui realment s'ha decidit a lluitar, se'l empresoni i reprimeixi, que ploguin les detencions, que als nostres joves els segrestin en sortir del treball, passant-se dies en comissaria a espera d'un judici on s’entreveu la presó. Seguiments, informes sobre la vida quotidiana d'aquells que lluiten i els seus familiars, potser no ha viscut que li preguntin al carrer a un per la seva ideologia, que agents de paisà passin el dia prenent el cafè i menjant al seu costat, pel simple fet d'atrevir-se a canviar les coses.

Potser això que expliquem sigui una realitat que li resulti aliena, potser també és una realitat que s'obstinen a amagar, que solament en alguns moments desborda i els és impossible fer callar; com els centenars de desnonaments que s'han aturat, com les càrregues policials en les ultimes mobilitzacions. Igualment tampoc creiem que sigui aliè a la misèria de la qual parlem.

Quelcom que tenim clar, és que la nostra història ens demostra que és solament mitjançant la lluita que l'ésser humà ha sobreviscut amb dignitat als interessos d'unes minories que des de sempre han captat els diners i el poder. També sabem que és mitjançant l'auto-organització, sense jerarquies ni poder, que som capaces de ser lliures, si aspirem a una societat fonamentada en el suport mutu i la llibertat individual i col•lectiva.

Amb amb aquest text cridem a la solidaritat entre iguals, al suport cap a tots els represaliats a causa de la vaga general del 29 de març i de totes les mobilitzacions que es van dur a terme i que vindran.

Van venir a buscar a l’Andreu i en Rubén, a qui els va venir a buscar i als seus amos fa ja temps que els hem declarat la guerra. La hi hem declarat en el moment en què hem decidit no acatar les seves lleis, en el moment que volem deixar de ser la mercaderia amb la que juguen, en el moment en què sentim que lluitar és l’únic camí, igual que lluiten milions de persones per tirar endavant malgrat tot.

Quan un somriure irònic recorri el seu rostre al veure les declaracions del president sobre la necessitat de cobrar-nos la sanitat, en el moment en què no pugui pagar la seva hipoteca i es cabregi amb el banc, quan al no trobar treball se n’adoni que juguen amb les nostres vides com si fóssim objectes per comprar i vendre, si veu que per a ells, la seva vida poc val, amb prou feines uns bitllets, i vulgui recuperar-la... haurà passat a formar part d'aquesta guerra. No oblidi llavors, que si ens ajuntem, sempre serem mes forts que ells.

Llibertat per als detinguts i empresonats. Auto-organització, suport mutu i acció directa Anarquistes de Sants