La ciutat ingovernable. Una reflexió política sobre els disturbis del 29M + Octaveta trobada als carrers

La ciutat ingovernable.
Una reflexió política sobre els disturbis del 29m

No lamentem haver apedregat a la policia
No ens penedim d'haver destrossat bancs i immobiliàries.
No ens pesa haver calat foc a Starbucks o El Corte Inglés
No ens avergonyim d'haver cremat contenidors d'escombraries...
...Els hem cremat perquè no volem haver de buscar en ells el nostre menjar.
Perquè volem que NINGÚ hagi de fer-ho.





La repressió brutal de la vaga (amb incomptables pallisses i ferits, diversos mutilats per trets de pilotera, 79 detinguts i quatre empresonaments), el constant bombardeig mediàtic sobre els “grups de violents sense ideologia” o l'amenaça d'enduriment dels mecanismes jurídics i policials per restringir llibertats, són elements que posen en relleu la por de l'Estat a la força col·lectiva que es va fer visible el passat 29. Una força materialitzada per la determinació massiva de no ser víctimes passives, de no quedar-se de braços plegats o amb les mans movent-se ximplement en l'aire, mentre qui està en el poder arrasa amb les condicions de vida de tots nosaltres. Una força embrionària, encara a la recerca d'expressions polítiques i de projeccions tàctiques i estratègiques, però recolzada sobre algunes certeses conegudes. Entre elles, l'esterilitat del pacifisme com a principi inqüestionable.


La lluita al carrer, lluita social i política

Precisament perquè Felip Puig i companyia, els dirigents, analistes i 'experts respectables' de tot tipus, saben que els disturbis del dijous tenen causes socials ben profundes, creen alarma entorn d'uns contenidors d'escombraries cremant, i obvien o normalitzen el fet que hi hagi persones que hagin de menjar d'aquests mateixos contenidors. El problema, segons ells, és que hi hagi destrosses del mobiliari urbà. Que hi hagi vides destrossades en tot cas és un factor secundari, un condicionant que agreuja el problema de “la violència”. Aquest és el raonament que s'està difonent aquests dies. Aquesta és, al cap i a la fi, la definició oficial de “violència”.

Però els disturbis de la vaga no van ser obra de grups organitzats sense més ideologia que la violència per la violència, ni de provocadors policials infiltrats destinats a criminalitzar. Per descomptat, hi havia alguns grups organitzats que duien a terme accions i, per descomptat, hi havia policies encoberts que van practicar detencions i fins i tot van arribar a destrossar algun petit establiment amb la intenció de distorsionar el contingut polític dels atacs. Però no li diguem mentides al món, i menys a nosaltres mateixos. En els disturbis érem milers tirant pedres i atacant als bancs, i no actuàvem per ordre ni provocació de ningú més que dels quals dia a dia ens foten la vida obligant-nos a saltar i rebel·lar-nos.

A Plaça Catalunya, Urquinaona, Universitat, Sant Antoni o el Raval, estàvem tots: curreles, estudiants d'institut i d'universitat, aturats, catalans, marroquins, xavals, xavales, sobretot joves però també grans, anarquistes, comunistes, independentistes, penya que passa de política però està farta i vol aixecar-se... no estàvem organitzats entre nosaltres, només intentàvem de mantenir-nos junts sobre l'acord de plantar cara als quals instintivament sabem reconèixer com a enemics: els mossos que ens òstien, els bancs que ens roben i ens endeuten, les grans empreses que ens exploten i ens venen una falsa felicitat a través del consum. Empreses com El Corte Inglés, Telefónica, Zara... o com Chicco, que després d'una foto hàbilment presa i uns titulars juganers, ha passat de ser una multinacional propietat d'una de les famílies més riques d'Italia, que factura 1323 milions d'euros a l'any, a convertir-se en un humil comerç de barri portat per una mare soltera.
Des de fa més d'un segle, el discurs dels poderosos està orientat a patologitzar i negar la base política i conscient que regeix revoltes i rebel·lions, atribuint-les als trets psicològics i irracionals (“instints criminals”) d'alguns individus, en comptes de fallades estructurals en el sistema social que a ells els beneficia i a nosaltres ens oprimeix. Però si el disturbi del 29 no va tenir cap raonament polític darrere, si va ser instintiu i irracional, no s'entén perquè no va esclatar indiscriminadament afectant per igual a transeünts, quioscs, bicis, etc., en comptes de focalitzar-se sobre objectius molt concrets (grans empreses, bancs, policia...), deixant veure un criteri en absolut irracional.

El revers d'aquest discurs, el seu reflex en els mitjans de la protesta social, és el mite esquerranista de l' “agent provocateur”: l'infiltrat policial que provoca la violència i criminalitza una protesta originalment pacífica. Una figura que certament ha existit, però ni molt menys en les proporcions que alguns tracten de fer-nos creure. Els dirigents d'aquests àmbits polítics aconsegueixen així negar les pràctiques combatives com a opció política vàlida, generant desconfiança entorn d'elles, desplaçant-les del camp amic a l'enemic, evitant que s'estenguin. El que no aconsegueixen amb aquest discurs és explicar com s'han guanyat tants conflictes obrers, com s'han conquerit tants drets, o com s'han gestat tots els processos revolucionaris de la història, processos de lluita amb formes il·legals que van anar madurant fins a precipitar en esclats revolucionaris. Si la lluita de carrer no és més que una tàctica d'infiltrats policials, no poden explicar això.

Desgraciadament, ara tampoc no aconseguirem canviar res només manifestant-nos alegrement, sense imposar per la força les nostres necessitats a qui té el poder i no vol que res canviï. Llavors, el debat ja no és tant violència sí-violència no, sinó més aviat violència com, quan i on. El debat és com compaginar totes les formes de lluita (algunes violentes, moltes altres no) entre elles.

Però en aquest debat no entra qui no aspira a una transformació social que acabi amb la misèria. Un criminal de la talla de Felip Puig no ens pot donar lliçons sobre com hem de protestar. Els que posen famílies senceres al carrer, els que ens priven de la possibilitat de caure malalts i ser atesos, els que ens imposen atur i condicions laborals miserables, els que assassinen a les presons, CIEs i barris, els que responen a la protesta pacífica trencant braços i genolls, aquests no poden donar-nos lliçons sobre violència.


Davant les amenaces i la repressió, seguir lluitant

El passat 29 els vam espantar perquè vam mostrar un grau de combativitat en la lluita que no eren capaces de recordar. Els hagués agradat veure a un poble mans que segueix pacíficament l'itinerari marcat pels sindicats de l'Estat, i en comptes d'això es van trobar amb una ciutat en flames, que llança al món les imatges d'una joventut rabiosa que no accepta ser trepitjada. Una vegada més (i això és el que més els dol), la “marca Barcelona”, la ciutat aburgesada, pacificada, moderna i atractiva a especuladors internacionals sense escrúpols, s'ha esfumat en les columnes de fum que vam aixecar per tot arreu.


En aquestes columnes ells han sabut reconèixer un fantasma que des de fa un temps ve inquietant-los. El fantasma d'una vella ciutat que creien morta i enterrada, i que no obstant això avui torna a sorgir amenaçant els somnis dels que volen normalitzar l'explotació i la desigualtat, posant tot aquest sofriment darrere d'un bonic aparador per a turistes. És el fantasma de la Rosa de Foc, el fantasma de tot un poble organitzat, ferotge i ingovernable, que no acceptava una altra autoritat que la dels seus propis principis: que ni una sola persona passi gana, que ni una sola persona sigui explotada, que ni una sola persona dormi al carrer. Tot per a tots, i entre tots.


I això va ser el més gran del passat 29M. No van ser els disturbis, no van ser les pedres ni les flames. Va ser la determinació de milers de persones a desafiar la por i la resignació per lluitar juntes. Va ser la capacitat de desobeir en massa, de coordinar-se i lluitar des de cada barri i després unir totes les nostres forces. Va ser demostrar que encara estem vius, que encara som capaços de plantar batalla i recuperar la història de lluita que ens pertany per traçar un camí, un futur per a tots.

Després d'haver aconseguit això, no baixem el cap. Per molt que ens amenacin amb noves lleis, per molt que manipulin i diguin a la gent que som un grup de terroristes o uns provocadors policials, per molt que ens apallissin, ens llencin gasos o ens disparin pilotes de goma a la cara. Per molt que empresonin a la nostra gent i amenacinamb fer-nos el mateix a tots.

Per moltes mentides que digueu, per moltes amenaces que llenceu, estem orgullosos d'haver lluitat contra vosaltres i estem determinats a continuar fent-ho. Aquesta és la nostra ciutat, aquestes són els nostres carrers, i volem que els nostres fills puguin jugar en ella lliures, sense misèria, sense angoixa, sense vosaltres ni els vostres matons. Aquestes són les nostres vides i lluitarem per elles.

Llibertat immediata per als presos.

Solidaritat amb tots els ferits, detinguts i encausats.

Visca la Rosa de Foc, visca la lluita per la Revolució Social!

Barcelona, 5 d'abril del 2012

56 DETINGUDES (8 D’ELLES MENORS)
4 COMPANYES EN LLIBERTAT PAGANT 3000 DE FIANÇA
1 COMPANYA EN PRESÓ PER NO PODER PAGAR-LA
3 COMPANYES A PRESÓ SENSE FIANÇA

Un cop més, l’Estat utilitza la repressió per intentar estendre la intimidació i la por i per a trencar i paralitzar les nostres lluites. Amb la repressió tracten d’invisibilitzar la violència que estem patint cada dia per part d’aquestos. Per part d’aquells violents que desnonen a les famílies, que ordenen batudes, que ens han converitit en esclavess assalariades, aquells que decreten reformes laborals que precaritzen encara més les nostres vides, . Aquells violents que dediquen tot un informatiu titllant d’inadmissible un contenidor cremat mentre normalitzen que l’Estat espanyol desplegui el seu exercit en països ocupats, que no s’escandalitzen de l’amnistia fiscal decretada per el Govern, que es desviuen per justificar les agressions que patim cada dia a cada cantonada de la ciutat.

Aquells violents que es dediquen a disparar en les manifestacions indiscriminadament, que trenquen costelles, fan perdre ulls, disparen a nenes, apallissen, detenen arbitràriament i ens torturen a les comissaries. Aquells violents que intenten ocultar deliberadament que el paradís d’alguns coincideix massa sovint amb l’infern d’altres.

Amb la repressió també tracten de silenciar la gran jornada que es va viure el 29 de març a Barcelona. Però, no ens fareu oblidar l’empoderament que vam sentir en aquell moment, no oblidarem com s’ha notat el treball previ dels barris i com en 20 dies ens hem organitzat, ni oblidarem els piquets que es van dur a terme a més de vint barris de Barcelona, ni les columnes baixant i trobantse amb les companyes. No oblidarem la quantitat de gent que hi havia a tot arreu, ni com ens repartíem menjar i aigua entre persones que no ens coneixíem de res. No oblidarem els aplaudiments i els crits de “foc, foc” quan es trencava l’aparador d’un banc, ni a dones grans movent contenidors, ni a nenes molt joves amb una ràbia i una actitud admirable, ni a la quantitat de gent que llançava pedres i feia barricades. No oblidarem com ja no sortim corrent quant carregueu amb les boles de goma sinó que ens quedem quietes i ens enfrontem a vosaltres. No oblidarem que ja no érem “les 200” de sempre, sinó moltíssimes més. No oblidarem que estàvem unides, ens sentíem fortes i que per unes hores guanyarem els carrers.

Sabem que, amb la col·laboració i complicitat dels “mitjans de comunicació”, intentaran fer una
campanya de criminalització titllant a les encaputxades com aquelles que aprofiten aquestos esdeveniments amb l’única finalitat de provocar disturbis i diferenciant-les d’aquelles persones que treballen cada dia al seu barri i que surten al carrer a manifestar-se contra aquesta situació que ens condemna a la misèria. No existeix tal diferència. Nosaltres som vaguistes, estudiants, antisistemes, solidàries, delinqüents, provoquem disturbis, treballem cada dia al barri, som vàndals, som companyes…ho som tot!

SABEM QUE TENEN POR I FAN BÉ EN TENIR-LA, TENIM SUFICIENTS MOTIUS PER A TRENCAR-HO TOT
PERQUÈ NOSALTRES HEM DECIDIT VIURE
ENS VEIEM ALS CARRERS


http://barcelona.indymedia.org/usermedia/application/11/octaveta_detinguts_29M_007.pdf