I ara què? Breus reflexions al voltant de la dimissió del President Camps

El 20 de Juliol ens deixava una notícia sorprenent per a tots i totes les habitants del País Valencià; Camps havia dimitit per la seua implicació al Cas

Gürtel. Després de més de 2 anys d’implicació en aquesta trama de corrupció, el Molt Honorable President abdicava i cedia a les pressions del partit que, pressionat per la opinió pública, veia com la més que presumpta implicació del president de la Generalitat en casos de corrupció li podia passar factura electoral.


Les reaccions no s’han fet esperar, com tampoc les celebracions de la població opositora al règim del PP. Ara bé, les celebracions són legítimes però no cal perdre el nord, per diferents qüestions:

1) El projecte de “Comunitat” que estava encapçalant Paco Camps, no era un projecte personalista sinó de tot el conjunt de Partit. La substitució de Camps per Fabra no és sinó la substitució d’un corrupte per un possible candidat a corrupte, però el projecte del PP valencià segueix endavant; retallades en educació, no aplicació de la llei d’independència, degradació dels barris populars amb interessos especulatius, etc.

2) Si bé és cert que ha existit una mobilització més o menys latent, també és cert que Camps ha dimitit sobretot per les pressions fetes des del seu propi partit cosa que ens deuria fer reflexionar al voltant de si les mobilitzacions han estat suficients o si es necessari seguir donant un salt qualitatiu en aquestes. Com seguirem veient endavant la corrupció pròpia resideix en la institució que ara governa el PP i açò només ha sigut una petita i relativa victòria; cal ser més ambiciosos i exigir que es vagen tots.

3) El PSPV-PSOE ha intentat d’una manera més o menys fructífera encapçalar les manifestacions i canalitzar el vot “anticorrupció” cap al seu partit. Cal recordar qui en el govern central està duent a terme reformes econòmiques que responen als interessos dels mercats venent a la gent que els ha votat i fent patir a aquells que no els han donat la legitimitat. Cal recordar també, que certs polítics de partits minoritaris han basat la seua política en denunciar la corrupció i exigir la dimissió del President, sense donar-li una resposta real a altres problemes, per tant la pregunta que hi ha que fer-se és; ara què?

4) Que la sobirania popular i la representació de la població no està ni existeix en el Congrés dels Diputats ni a les Corts Valencianes és un fet. Aquests responen als interessos dels mercats; institucions que precisen de massa cures i que qualsevol benefici cap als treballadors i les treballadores els pot fer perdre la confiança, la estabilitat, etc. Unes institucions molt sensibles que els partits del poder estant disposades a concedir-li qualsevol cosa i on la població té poc o res a dir. Per tant, mane qui mane anem a seguir igual.

És per tant, ara que hem vist que no són éssers invencibles, el moment de seguir pel camí que hem anant definint durant tots aquests anys per poder fer fora i canviar d’arrel aquestes institucions que no només no ens representen sinó que a més ens ataquen.

Els partits minoritaris socialdemòcrates no qüestionen l’arrel del problema, sinó que aposten per tornar a un Estat del Benestar compaginat amb el capitalisme, un capitalisme que s’ha demostrat és incompatible amb la democràcia i a més a més un Estat del Benestar que és insostenible; si volem benestar no pot haver-hi capitalisme, i si volem capitalisme no pot existir el benestar col•lectiu. Cal seguir aprofundint en les ferramentes de democràcia directa i autogestió si mirem les experiències passades com Egipte, Argentina, Oaxaca, etc (1). Observem com quan els de baix es mouen els de dalt cauen, però per a això hi ha que donar un salt qualitatiu en les protestes; no deixar-les encapçalar per cap partit polític, seguir en la línia de la desobediència civil, impulsar boicots als seus actes, ocupar edificis públics, etc. Només quan realment es vagen tots i tingam a les nostres mans el poder, podrem aleshores celebrar-ho tranquil•lament.

A.C.M

-------------------------------------------------------------------------
(1) Hi han diferents textos que reflexionen al voltant de les tècniques de democràcia directa i autogestió/socialització en èpoques de revoltes populars com per exemple el cas d’Egipte i els comites populars; http://www.anarkismo.net/article/19690 o el cas d’Argentina i les fàbriques recuperades; http://www.anarkismo.net/article/19296