Pròximes presentacions de 'Los despojos del espectáculo'
30 DE MARÇ - SEGORBE
Este acontecimiento se dará el Sabado 30 de Marzo en el "Bar Homer", a las 18:00h(puntualisimo) presentación y recital poético por parte de los autores de la obra: "LOS DESPOJOS DEL ESPECTÁCULO. Antología de 10 poetas de la ciudad de Valencia. Principios del s. XXI".
Contaremos con la presencia de algunos de estos poetas: Sor Kampana, Álex Badal, Natalia, Josecrust, Javi, Alimaña, Flor, Diafebus, Nuria, Johnny.
Sabemos que son malas fechas, que se ha empezado tarde con la publicidad pero de verdad merece la pena intentar hacer un hueco en la agenda para reirte de manera descomunal (con ellos o de ellos...)no importa.
Os esperamos el pŕoximo 30 de marzo en el 'Bar Homer' de Segorbe.
5 D'ABRIL - ALBAIDA
Divendres 5 d'Abril, a les 20 hores, obrim les portes de l'Ateneu als provocadors de la poesia, i ho fem amb gust donant espai a l'audàcia, la descaradura i el combat, doncs com el seu propi nom ho indica "Los Despojos del Espectáculo", a més d'un espectacle sense remitjos, és el nom de la publicació, antològica en què s'arrepleguen de 10 poetes joves de València. (més info)
Nou espai autogestionat a Torrent
El passat 22 de març es va presentar l'Espai Sociocultural Autogestionat La Llavor, un nou CSA a Torrent promogut per l'Assemblea 15-M i altres col·lectius del municipi , amb un concert dels cantautors locals Pau Alabajos i Tonirito Leré al que acudiren quasi 200 persones. Adjuntem el discurs de presentació del projecte, que va ser llegit a l'acte, i algunes fotos.
El següent pas per als habitants de La Llavor serà realitzar la programació de les activitats que li donaran sentit, i estarem encantats d'escoltar qualsevol proposta que acomplisca amb els nostres principis i valors (vegeu el discurs).
El centre es troba al carrer Sant Just nº 11 de Torrent.
Si voleu cap aclariment no dubteu en contactar a través d'asambleatorrent[arroba]gmail[punt]com
ADJUNT (comunicat + fotos)
4 mesos després: un nou detingut a València per la vaga general del 14-N, ja en llibertat.
El dia 22 de març i 4 mesos després de la vaga general del 14-N, un veí del barri del Cabanyal a València ha sigut detingut per la brigada d’informació de la Policia Nacional.
La detenció s’ha produït al voltant de les 10:00h quan ha sortit de s’ha casa. Tres policies de paisà l’han interceptat, l’han emmanillat i l’han dut a dependències policials (Jefatura Superior de Policia).
Cap a les 11:00h l’advocat ha pogut veure al detingut, que no ha declarat en comissaria. Ja a les 14:30h aquest ha quedat en llibertat i amb càrrecs, sense passar a declarar a dependències judicials. Encara sense tenir accés a l’atestat policial, em sabut que se’l acusa de destroces a una entitat bancària.
Aquesta detenció s’emmarca dins la ràtzia repressiva derivada de la vaga general del 14-N, que a hores d’ara encara manté a un grapat de processats/des.
ABSOLUCIÓ PER ALS/LES DETINGUTS/DES DEL 14N!
Solidaris/es amb els/les detinguts/des de València, a 22 de març de 2013.
Argelaga. Nova revista de temática "antidesarrollista" y llibertaria
Febrer 2013, Barcelona.
[07] Editorial.
[11] Interrogantes sobre el cenit del petróleo. José Ardillo.
[17] Sobre el incendio que ha asolado el Alto Palancia y los incendios en general. Grupo por la defensa del territorio del Alto Palancia.
[23] La ETCV (Estrategia Territorial de la Comunitat Valenciana). No i punt.
[27] Cap on va el moviment agroecològic?. Guillem Tendero.
[31] Tornar al camp. Rafa.
[34] El dret al territori. Notes. Miquel Amorós.
[36] Capital viento. ¿Por qué las centrales eólicas?. Miquel Amorós.
[41] Más allá de la fractura hidráulica. Bilboko fracking-aren aurkako asanblada.
[45] De feminicidios y construcciones de la mujer. Guiomar Castaños.
[51] Campañismo y anticampañismo. Crítica de la ideología presista. Asamblea de solidaridad.
[55] Notícies breus.
[59] Ressenyes.
L’argelaga és un arbust del sotabosc mediterrani que crema amb facilitat: «foc d’argelaga, foc real», diu una dita. Compta amb la capacitat de rebrotar de cep després d’un incendi. Encara que la part aèria de la planta resulti danyada pel foc, si les gemmes que es troben arran de terra aconsegueixen escapar intactes, aquestes plantes produeixen nous rebrots. Metàfora obligada de la resistència a la mercantilització del territori. Però aquí no queda tot. Com que és molt espinós hom diu de la gent amb paraula malagradosa com la nostra que es «suau com una argelaga». Que així sigui el missatge: ple de punxes, com l’argelaga.
Contacte: argelaga@riseup.net
segunda
Jornades: "AUTOGESTIÓ I SOLIDARITAT: EXPERIÈNCIES DES DELS NOSTRES BARRIS"
Aquestes aniran desenvolupant-se durant aquesta primavera a diferents espais de la ciutat de València. Comptarem amb la presència de diferents grups i persones provinents d'altres geografies que treballen des dels seus àmbits i de manera autònoma entorn als problemes que patim al nostre dia a dia per part d'aquest sistema. Hem elaborat un dossier que us adjuntem on expliquem el perquè d'aquestes jornades a més d'alguns documents elaborats pels grups que vindran i enllaços a més textos i referències. Anirem publicant més informació sobre la resta d'activitats durant les properes setmanes.
Col·lectiu Atzur.
PRESENTACIÓ JORNADES I XERRADA: "Red de apoyo de migración" a càrrec de les companyes del Grupo de Migración y Convivencia de la Asamblea Popular de Lavapiés (Madrid)
contra la repressió estructural a les persones migrants, el recolzament mutu i la resposta col·lectiva a les agressions.
Dia i hora: divendres 22 de març a les 19h.
Lloc: CSO l'HORTA (Al final del carrer Diógenes López Mecho, Benimaclet).
Col·lectiu Atzur.
PRESENTACIÓ JORNADES I XERRADA: "Red de apoyo de migración" a càrrec de les companyes del Grupo de Migración y Convivencia de la Asamblea Popular de Lavapiés (Madrid)
contra la repressió estructural a les persones migrants, el recolzament mutu i la resposta col·lectiva a les agressions.
Dia i hora: divendres 22 de març a les 19h.
Lloc: CSO l'HORTA (Al final del carrer Diógenes López Mecho, Benimaclet).
Naturisme Històric Alcoià
Vos deixem un enllaç a l'entrevista de Radioaktiva amb Josep Maria Roselló, autor d'un llibre d'història sobre el naturisme a Alcoi.
Conversem amb Josep Maria Roselló arrel de la recent edició del seu darrer llibre "Introducció a l'estudi d el naturisme històric alcoià. 1900-1939", editat per la "Societat Naturista Vegetariana d'Alcoi". Més enllà de les pràctiques nudistes veurem com el naturisme constitueix tot un cos de pràctiques i idees.
http://www.ivoox.com/naturisme-historic-alcoia-audios-mp3_rf_1868249_1.html
Conversem amb Josep Maria Roselló arrel de la recent edició del seu darrer llibre "Introducció a l'estudi d el naturisme històric alcoià. 1900-1939", editat per la "Societat Naturista Vegetariana d'Alcoi". Més enllà de les pràctiques nudistes veurem com el naturisme constitueix tot un cos de pràctiques i idees.
http://www.ivoox.com/naturisme-historic-alcoia-audios-mp3_rf_1868249_1.html
Crònica d’una vaga de 48 hores. Una visió des de les minories àcrates
Crònica d’una vaga de 48 hores.
Una visió des de les minories àcrates
Com bé sabem una vaga d’estudiants pot no significar res, no atura una producció o un servei essencial del capitalisme i molt menys ho fa de manera continuada. El que sí que és cert és que ha grans trets el que significa una vaga d’estudiants és una jornada de lluita de la joventut i un indicador clar del descontent d’aquesta.
La Vaga del 27 i 28 de febrer a València tenia un element innovador en la ciutat i era que per primera vegada des de feia molt temps, s’impulsava una vaga assembleària de més de 24 hores i és la tercera en el pressent curs (18 d’octubre, 14 de novembre i 27-28 de febrer). Amb anterioritat l’infame Sindicato de Estudiantes havia llançat jornades d’atur i manifestacions de més d’un dia, però sobra comentar les tàctiques i finalitats d’aquesta secta trotskista.
Si bé és innegable que les actuals mobilitzacions per l’educació tenen un tiró moltes vegades per consignes fàcils i que no diuen molt dels vertaders objectius que es busquen (no podem negar que el gran gruix de les manifestacions ho fa per “una universitat pública de qualitat”, que ve a dir més ben poc) podem dir que des de fa vora un any fins ací les assemblees de les facultats estan adoptant un discurs cada volta més anticapitalista i emprant conceptes com autogestió, horitzontalitat, etc. (És cert, a l’hora, que aquests conceptes sense cap definició a posteriori tampoc no ens diu res, però es donen passos) Pot semblar una tonteria per a molta gent escèptica davant les lluites educatives, però es necessari recordar que l’Assemblea Interuniversitària va donar la sorpresa la darrera Vaga General okupant l’antiga Facultat d’Agrícoles, apostant clarament per l’acció directa, recuperant espais, autogestionant la lluita i reivindicant-se obertament com a anticapitalista.
No només la sorpresa de Ca La Vaga, aquell dia les universitats es consolidaren com a espais de lluita i confrontació, donant un espai concret a molta gent jove que d’altra manera no haguera trobat el seu lloc en un dia de Vaga General. Açò es va aconseguir per la insistència de certes minories en que calia ampliar el discurs i donar passos en la radicalització del conflicte. La inèrcia a la qual el col•lectiu estudiantil s’havia vist abocat des de la derrota de Bolonya, havia fet que els discursos foren sempre el mateix i no fora un espai aglutinador i de lluita al carrer. Les okupacions de facultats només servien per veure’s les cares i passar una bona estona, l’espiral institucional havia desencantat a una part important de potencials activistes, etc. Però és una evidència que poc a poc aquestes dinàmiques es queden en minoria i els sectors d’estudiants comencen a generar dinàmiques ofensives de nou. Cal recordar que cap dels actes previstos per als dies de vaga va estar legalitzat, guanyant-li un pols a l’administració que després de les darreres mobilitzacions s’ho té que pensar dos vegades abans de carregar.
Entrant en matèria, 48 hores sense descans
La vaga del 27 i 28 de febrer va coincidir amb els dies més intensos de pluja, sobretot el 28. Tot i així és necessari destacar la gran participació en les accions previstes (i no) durant els dos dies.
Per no estendre’s massa cal assenyalar tres accions de les quals es pot treure suc i algunes conclusions. Per una banda el boicot a l’acte de Bayern de la UPV, per altra els piquets del dia 28 i per últim la pròpia manifestació.
L’acte de Bayern rebentat va ser fruit de la casualitat, casualitats de la vida que una multinacional un dia de vaga d’estudiants done una conferència a les instal•lacions de la UPV, un gruix important de vaguistes amb un nodrit grup d’encaputxats a la davantera es va enfrontar als segurates de Prosegur, va trencar una porta per accedir i finalment va prendre la sala de conferències per reivindicar l’eixida de les empreses de les universitats. Un clar exemple de com accions que abans eren rebutjades per no ser políticament correctes o per emprar certa contundència ara comencen a nàixer espontàniament.
Per altra banda els piquets del dia 28 van confirmar el que ja es sabia, els campus universitaris de la Ciutat de València es comencen a consolidar com a espais de lluita, de confrontació. El fet d’estar situats a dos grans avingudes, i en la mateixa ciutat són un espai idoni perquè les convocatòries apleguen a joves no necessariament universitaris. És així com, per una banda, els talls d’aquestes avingudes és tradició i possibilita que el conflicte sorgisca al carrer, aturant dos de les vies principals (una d’elles en un tram important del tramvia) i per tant siga un problema públic. Com bé sabem actualment el fluix de mercaderies i persones és indispensable per al normal funcionament de la ciutat i ací és on es pot fer mal. Tal és així que Delegació de Govern disposa els dies de lluita universitària un especial dispositiu policial, i la presència de les forces repressives és asfixiant. Però no per aquesta raó els vaguistes deixen d’eixir al carrer, demostrant poc a poc una pèrdua considerable de la por.
Com a últim destacar que cap de les convocatòries tenien el permís de Delegació de Govern i que malgrat la pluja van tindre una resposta significativa. L’administració a perdut tota legitimitat de cara a aquest sector en lluita com a font d’ordenació i domesticació de la protesta, així es genera una dinàmica de desobediència interessant.
Possibles línies d’actuació de cara al futur
Una de les crítiques més encertades que, des de la praxis llibertaria, s’ha fet dels moviments estudiantils és que basa la seua mobilització en un dels seus majors límits. El fet de reafirmar identitats temporals i interclassistes com és la d’estudiants ens limita moltíssim, ja que per una banda, es tracta a vegades d’incloure a estudiants que sociològicament no responen a un perfil que l’interessa una educació gratuïta, horitzontal, crítica, etc. I altra que el ser estudiant és una fase de la nostra vida, però s’acaba i quan s’acaba entrem al món de l’atur (fa uns anys es parlava del laboral, però açò ja no és factible). És condició sine qua non superar aquestes identitats i entendre que pertanyem a alguna cosa més gran, a una classe social més gran (o que com a mínim es lluita pels interessos d’aquesta) per triomfar en la lluita.
Tot i així, l’Assemblea Interuniversitària està demostrant una gran capacitat d’autoorganització, afirmant l’ideal de que de manera horitzontal i respectant l’autonomia de cadascú es poden donar passos positius, donant lliçons al PDI i PAS de com és possible autoconvocar-se a vagues, jornades de lluita, manifestacions, etc. Sense esperar que cap organització ho faja. Però necessita deslligar-se de certs tics, el món universitari genera guettos que ens poden apartar de la resta de la societat (que de fet passa), l’obsessió per intentar que l’equip rectoral es reunisca o per tindre representativitat a les institucions universitàries, duu a debats estèrils que lleven molta energia que es pot emprar de manera productiva. Si entenem que els Rectors són titelles de les grans empreses i que estan fent la universitat a la seua mesura no valen les paraules amb ells, sinó generar espais propis dins de les universitats, apostant per una educació autogestionada i al servei dels de baix.
Una de les línies a treballar ben bé podia ser aquesta, recuperar l’esperit dels dies previs al 14N de Ca La Vaga i aconseguir espais de contrapoder dins dels campus i les facultats, creant llocs de referència i que responguen als interessos de les diferents lluites. No només això, sinó també molt important; seguir denunciant als aspirants a polítics professionals que fan d'aquestes mobilitzacions el seu camp d'entrenament o que utilitzen aquests espais per dur-nos al terreny institucional que tan mal a fet a les lluites al llarg de la Història.
També és important eixir del guetto estudiantil i apropar-se a les lluites que empren els mateixos conceptes que nosaltres. La realitat dels barris està allà, fora dels murs de les facultats i molt a prop d’aquestes; barris com Benimaclet, el Cabanyal, Ciutat Vella, etc. Comparteixen espais amb nosaltres i tenen petites estructures que empren les mateixes eines que nosaltres (autonomia, assemblearisme, acció directa, etc). Cal aprofundir en aquestes relacions ja que en aquests espais és on de veritat es poden confluir afinitats, cal a l’hora aprofitar el potencial que podem arribar a desplegar per ajudar a la construcció d’un moviment que de veritat puga atacar al Poder i donar-li la volta a aquesta situació en favor nostra. Per pròximes jornades de lluita és indispensable generar llaços amb els barris i altres sectors en lluita que empren formes horitzontals en el seu dia a dia.
Hi ha que generar un discurs anticapitalista que ens lligue amb la resta ja que també convivim amb el Capital a totes hores. A banda de la nostra carrera vivim de treballs precaris i de merda, els nostres veïns i familiars (o nosaltres mateixa) poden patir un desnonament o un desallotjament, pertanyem al cap i a la fi al bàndol dels explotats i per tant és molt important fer una crítica al món laboral com són les ETTs, els acomiadaments, l’explotació laboral o a la realitat dels nostres barris com són els desnonaments, la violència policial, les batudes racistes, la dominació sexual, etc.
Com a últim assenyalar que tenim potencial de sobra i que es va demostrant a cada jornada de lluita o acte que s’organitza, es comença a ser un referent entre la gent jove de València i que per tant cal fomentar aquest esperit en els instituts. No només en la ESO o Batxillerat, sinó també als FPs. En aquestos es troben els nostres veïns, amics, companys de lluita, etc. I només entre totes ho podrem fer tot.
[Iniciativa Dàhlia] Activitats de falles 2013
20h Concurs de Playbacks (*)
22h Sopar vegà.
23h Delvicius Dj’s.
Dissabte 16:
14h Concurs de paelles veganes.
17h Plantà de la falla.(**)
19h Merendola
Diumenge 17:
17h Concert:
Hermanastra
2000 Maníacos
20h Sopar
22h Ultratomba Djs Set
Dimarts 19:
22h Calçotà popular.(***)
00h Cremà de la falla.
(*) Porta la teua cançò en format digital.
(**) Podeu fer-lo portant un ninot de 50-80 cm d’alçada per tal de ajuntar-lo amb la resta que cremarem el dia 19. La figura central de la falla, que serà godzilla!. Els ninots han de ser de papel-cartró-fusta-tela, mai de plàstics-corxo…
(***) Avisa si vols apuntar-te!!
Solidaridad con Gabriel Pombo da Silva
Hemos recibido la siguiente nota del Ateneo Libertario Al Margen:
Nos comunica la compañera de Gabriel que hace falta dinero para pagar gastos judiciales y viajes de abogados.
Animamos a los grupos e individualidades solidarias con Gabriel a hacer algún evento para colaborar en estos gastos.
Gracias en su nombre.
Nos comunica la compañera de Gabriel que hace falta dinero para pagar gastos judiciales y viajes de abogados.
Animamos a los grupos e individualidades solidarias con Gabriel a hacer algún evento para colaborar en estos gastos.
Gracias en su nombre.
La repoblación
La Librería Entremuros de Segorbe vamos a colaborar en la distribución por el este peninsular de la última novela de Jose Ardillo "LA REPOBLACIÓN" de la editorial Brulot.
Nos hemos quedado con 50 copias que vamos a intentar mover entre distris, bibliotecas y colectivos del este peninsular y para venta directa.El libro vale 8 euros y se deja al 30% de descuento para colectivos y distris.
Para pedidos: edicionesentremuros@gmail.com
Sinopsis:
En el reino de Harzan la revolución ha triunfado.Un nuevo mundo lucha por abrirse paso entre las ruinas del viejo régimen. La Nueva Cámara quiere imponer en el país un nuevo pacto económico y político que cambie las formas de los paisajes y los destinos de sus pobladores. Si en ciertas regiones las comunidades son capaces aún de sostenerse con los elementos naturales que les son más cercanos y accesibles, es necesario entonces destruir esta frágil solidaridad. Por todas partes es necesario imponer el reino de la Razón, la Libertad y el Progreso.En la Repoblación asistimos a la colisión entre dos mundos: la modernidad centralizadora y productivista contra los restos de un mundo disperso, rudo y autárquico. El protagonista, el joven Serban, enviado por el nuevo gobierno a la región de Molh-Dar, experimentará en sí mismo este enfrentamiento, esta divergencia de espacios y épocas. La Repoblación es pues un relato imaginario, una fábula, pero una fábula que intenta combatir esa idea tan extendida de que la historia progresa siempre en un sentido favorable a la humanidad.
segunda
I Mostra de Cinema Anarquista de València
I Mostra Anarquista de Cinema de València
Divendres 12 d'Abril:
*Lluita social i repressió, des de les 18.30h
Conspiración de chicago
El ocaso del miedo
Born free
Dissabte 13 d'Abril:
*Medi ambient, des de les 12h
MAN
La historia de las cosas
No hay mañana
*Gènere, des de les 18.30h
Fake orgasm
Ni patria ni patrón ni marido
Diumenge 14 d'Abril:
*Un altre punk de vista, des de les 12hFake orgasm
Ni patria ni patrón ni marido
Diumenge 14 d'Abril:
The Edge of Quarrel
Edge the Movie
*Salut mental, des de les 18h
Bicho de 7 cabezas
titicut follies
***En breu més informació sobre les projeccions i les activitats***
***Informació i contacte en mostracinema@riseup.net***
___________________________________________________
Totes les projeccions es faràn a la Iniciativa Dàhlia de Mislata.
Després de les projeccions hi haurà espai per al debat i la reflexió.
Hi haurà menjar i sopar vegà els dies de projeccions per l'autogestió.
Comunicado de acciones anarquistas en Barcelona...
...Y respuesta a los nihilistas
Con este comunicado, queremos reivindicar las siguientes acciones, como parte de una lucha por la destrucción del Estado, el Capital, el patriarcado y todo sistema de dominación, una lucha para la creación libre de relaciones voluntarias y solidarias a nivel global y a nivel local; en otras palabras, una lucha por la anarquía.
5 de enero, por la noche, contamos un cuento a un niño sobre los maquis y la lucha anarquista contra Franco y contra la democracia.
13 de enero, cocinamos una comida saludable para una compañera que tiene una enfermedad crónica.
17 de enero, escribimos una carta a un compañero encarcelado por participar en un disturbio.
12 de febrero, cuidamos del niño de unos amigos quienes padecen precariedad económica y la obligación impuesta del trabajo asalariado.
16 de febrero, hablamos abiertamente con nuestros vecinos acerca de la necesidad de quemar bancos y atacar a la policía para realizar nuestros sueños.
19 de febrero, dijimos a algunos activistas de izquierda que los encapuchados no eran policías infiltrados sino que éramos nosotros, y que era necesario y bueno encapucharse y tomar las calles por la fuerza.
28 de febrero, regalamos verduras de nuestro huerto a amigos y vecinos, sin dinero ni intercambio.
¿Por qué reivindicamos estas acciones? En los últimos meses, también hemos cruzado contenedores, quemado bancos, herido periodistas, roto los cristales de comercios y atacado a la policía.
Para nosotros, los ataques contra el sistema son esenciales en nuestra lucha. Pero nos hemos engañado a nosotros mismos. Una lucha no consiste solo en ataques. Los ataques NO son más importantes que la necesidad de cuidarnos, de mantener y difundir nuestra historia colectiva, de crear relaciones basadas en el regalo, la solidaridad y la reciprocidad, de imaginar nuevos mundos y nuevas luchas, de confrontar nuestro aislamiento y de establecer relaciones subversivas y honestas con gente fuera del guetto categórico y político en el cual el Espectáculo nos esconde.
Se vuelve evidente que hemos perdido varias veces en el pasado, y que lo más duro de todo es la fractura histórica y la pérdida de nuestra memoria de lucha; es tener que empezar de cero. La hiperalienación, contra la cual el nihilismo es la respuesta lógica, no es más que el resultado de la derrota en luchas pasadas. Nos encontramos en una totalidad que hay que destruir, solo porque no queda nada de lo que construimos en el pasado. Para no perder todo cada vez que nos sublevamos, tenemos que sostenernos, no como individuos aislados sino como una comuna, como una lucha colectiva y multigeneracional. Y esto no se puede conseguir a través de una priorización exclusiva de los ataques.
La jerarquía de tácticas perteneciente a la izquierda fue mínimamente transformada dentro del nihilismo: cogieron la punta de lanza, las acciones supuestamente más importantes, como las únicas que importaban, y se olvidaron de las demás.
Esto es una visión patriarcal y contraproducente. Esto es el olvido de todas las acciones—primero invisibilizadas por el patriarcado, después por el capitalismo, y por último por la izquierda supuestamente anticapitalista—que son necesarias para la vida y también para la lucha. La táctica más agresiva solo tiene sentido y tiene la posibilidad de ser sostenida dentro de un complejo de acciones de todo tipo siempre que sean libertarias y directas.
Al no entender que luchar significa llevar con nosotros un nuevo mundo que está esperando nacer en las cenizas del sistema de dominación, nos transformamos en meras armas contra el capitalismo, en herramientas dedicadas a destruir, sin las otras cosas que los humanos necesitamos para vivir y luchar. Es el capitalismo que quiere tratarnos como herramientas. Nosotros no deberíamos hacer lo mismo.
La verdad es que nos entusiasma enterarnos de los ataques de los nihilistas y de otros compañeros. Conocemos muy bien que la valentía y la rabia son dos de los elementos más importantes para rebelarse. Específicamente en Barcelona, nos pareció un error que en el último año fueron realizados menos ataques ilegales mientras aparecieron más oportunidades de participar en espacios amplios. Naturalmente, el aumento de ataques—llevados a cabo por nihilistas y por compañeros más bien “sociales”—nos gustó. Y a un nivel global, nos reímos cuando nos enteramos del balazo en la rodilla al director de la central nuclear Ansaldo en Italia y estuvimos inspirados a leer cartas de compañeros (nihilistas y otros) encarcelados en Grecia quienes no se han rendido al miedo.
Pero demasiadas veces hemos visto compañeros quienes, partiendo de la desesperación, la impaciencia, y la alienación, se lanzaron descuidadamente a la guerra contra el Estado que todos nosotros vivimos diariamente. Ellos siempre acabaron muertos o en prisión, y a menudo en menos de un año. ¬¿Y después que pasó? Los compañeros que sobrevivimos, hicimos todo lo que pudimos para apoyarnos y apoyar a los presos, para no olvidar a los asesinados, para no dejar que ganase la represión, para no perder todo nuestra fuerza y no permitir una fractura histórica que nos quitaría nuestra memoria colectiva de lucha.
Pero poco a poco esta memoria se está perdiendo, y cada cuatro años aparece un nuevo grupo que descuida las otras tareas de la lucha para dedicarse solamente a la destrucción de nuestro enemigo común. Y cuando les apoyamos pero también les criticamos o incluso a veces sin tan siquiera criticarles nos llaman cobardes por dedicarnos a otras tareas (aunque también participemos en los disturbios o en acciones nocturnas), por discrepar con ellos ideológicamente y por no glorificar su grupo o su federación informal.
Ellos no saben cuántas veces ya han perdido porque una tarea que descuidan es la transmisión de la memoria. [1] En vez de una memoria profunda, viva y estratégica, solo tienen sus martirologías. Y entonces tenemos que presenciar cómo nuestros amigos y compañeros se convierten en símbolos—y al final en armas—de la ideología. Algunos de los compañeros muertos sí que eran nihilistas. Pero dentro de la martirología nihilista también se recuperan compañeros que no pertenecieron ni a una banda ni a otra o quienes pertenecieron claramente a la otra banda en esa división estúpida entre “sociales” y “antisociales” (como Lambras Foundas). Sus nombres e imágenes son usados para animar a ataques, a la destrucción total, sin parar a reflexionar sobre sus errores o los verdaderos proyectos y deseos que estos compañeros tenían cuando estaban vivos.
Queda claro que tenemos que luchar lo cual conlleva posibilidades de muerte o prisión. Pero no significa que tengamos que celebrar la muerte o la prisión. El suicidio también es una forma de resistencia, pero no es revolucionario.
Queda claro que tenemos que recordar nuestros muertos y prisioneros, pero no significa convertirles en mártires o en héroes.
En conclusión, queremos criticar el estado actual de la literatura anarquista, tal y como está basada desproporcionadamente en comunicados superficiales que carecen de contexto, análisis y reflexión, y que sólo valorizan los ataques y no las otras tareas que tenemos que llevar a cabo para mantenernos vivos y fuertes.
Por supuesto, esto nos ayuda a enterarnos de las acciones clandestinas habidas por otros compañeros. Nos da fuerzas y alegría leer que algún símbolo de poder ha sido quebrado o quemado. Pero es mucho más útil pensar (y escribir) acerca de estrategias de conflictividad, de acuerdo con cada momento y lugar, en vez de fomentar la visión cuantitativa de la lucha.
Rechazamos convertir nuestra rebelión en una ecuación matemática para medir nuestra rabia: cuantos más golpes e incendios produzcamos, más fuertes seremos; cuanto mayor sea el daño económico, más potente será la acción. Es el pensamiento de un economista, de un general o de un idiota.
Por todos estos motivos, decidimos escribir este comunicado para reivindicar una serie de acciones que consideramos igual de importantes como los ataques en la situación actual. Son acciones que hacemos cada semana, normalmente sin pensarlo dos veces ni publicarlo en internet. Las publicamos ahora para visibilizar una preocupación personal y una debilidad generalizada a lo largo del espacio anarquista.
CONTRA LOS COMUNICADOS!
POR LA ANARQUÍA Y TODAS LAS TAREAS DE LA LUCHA!
[nota 1: por ejemplo, “tampoco recordamos el pasado, porque lo odiamos... destruimos el presente.” desde el comunicado de “Anarquistas Nihilistas” de Barcelona, 25 de abril 2012]
http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/463376/index.php
[iniciativa Dàhlia | Mislata] Activitats 8-10 de març
Dissabte 9 de març, Presentació del llibre "Feminicidio o auto-construcción de la mujer" a càrrec de l'autora, Prado Esteban. des de les 12h. Hi haurà dinar.
Recital metapoètic(a). Poesia, cançò valenciana, acudits i altres bogeries variades tindran lloc al teatret de la Dàhlia. Es gravarà un video “Dogma!” sense cap tipus de postproducció, si vols venir a tirar-te un pet i eixir en un video fent l’idiota…s’agrairà l’espontaneitat, tot i que semble mentira que encara es permeta la participació de la resta de la gent. Des de les 22.30h. Hi haurà sopar
Diumenge 10 de març, Mercadet d'intercanvi sense diners al carrer i paxanga de futbòl. Des de les 12h.
Cicle de cinema d'animació. Nausicaä del valle del viento. Des de les 22h.
Per a més info, visita el blog de la dàhlia punxant ací.