Crònica d’una vaga de 48 hores. Una visió des de les minories àcrates

Crònica d’una vaga de 48 hores.

Una visió des de les minories àcrates

Breu introducció

Com bé sabem una vaga d’estudiants pot no significar res, no atura una producció o un servei essencial del capitalisme i molt menys ho fa de manera continuada. El que sí que és cert és que ha grans trets el que significa una vaga d’estudiants és una jornada de lluita de la joventut i un indicador clar del descontent d’aquesta.

La Vaga del 27 i 28 de febrer a València tenia un element innovador en la ciutat i era que per primera vegada des de feia molt temps, s’impulsava una vaga assembleària de més de 24 hores i és la tercera en el pressent curs (18 d’octubre, 14 de novembre i 27-28 de febrer). Amb anterioritat l’infame Sindicato de Estudiantes havia llançat jornades d’atur i manifestacions de més d’un dia, però sobra comentar les tàctiques i finalitats d’aquesta secta trotskista.



Si bé és innegable que les actuals mobilitzacions per l’educació tenen un tiró moltes vegades per consignes fàcils i que no diuen molt dels vertaders objectius que es busquen (no podem negar que el gran gruix de les manifestacions ho fa per “una universitat pública de qualitat”, que ve a dir més ben poc) podem dir que des de fa vora un any fins ací les assemblees de les facultats estan adoptant un discurs cada volta més anticapitalista i emprant conceptes com autogestió, horitzontalitat, etc. (És cert, a l’hora, que aquests conceptes sense cap definició a posteriori tampoc no ens diu res, però es donen passos) Pot semblar una tonteria per a molta gent escèptica davant les lluites educatives, però es necessari recordar que l’Assemblea Interuniversitària va donar la sorpresa la darrera Vaga General okupant l’antiga Facultat d’Agrícoles, apostant clarament per l’acció directa, recuperant espais, autogestionant la lluita i reivindicant-se obertament com a anticapitalista.

No només la sorpresa de Ca La Vaga, aquell dia les universitats es consolidaren com a espais de lluita i confrontació, donant un espai concret a molta gent jove que d’altra manera no haguera trobat el seu lloc en un dia de Vaga General. Açò es va aconseguir per la insistència de certes minories en que calia ampliar el discurs i donar passos en la radicalització del conflicte. La inèrcia a la qual el col•lectiu estudiantil s’havia vist abocat des de la derrota de Bolonya, havia fet que els discursos foren sempre el mateix i no fora un espai aglutinador i de lluita al carrer. Les okupacions de facultats només servien per veure’s les cares i passar una bona estona, l’espiral institucional havia desencantat a una part important de potencials activistes, etc. Però és una evidència que poc a poc aquestes dinàmiques es queden en minoria i els sectors d’estudiants comencen a generar dinàmiques ofensives de nou. Cal recordar que cap dels actes previstos per als dies de vaga va estar legalitzat, guanyant-li un pols a l’administració que després de les darreres mobilitzacions s’ho té que pensar dos vegades abans de carregar.

Entrant en matèria, 48 hores sense descans 

La vaga del 27 i 28 de febrer va coincidir amb els dies més intensos de pluja, sobretot el 28. Tot i així és necessari destacar la gran participació en les accions previstes (i no) durant els dos dies.
Per no estendre’s massa cal assenyalar tres accions de les quals es pot treure suc i algunes conclusions. Per una banda el boicot a l’acte de Bayern de la UPV, per altra els piquets del dia 28 i per últim la pròpia manifestació. 

L’acte de Bayern rebentat va ser fruit de la casualitat, casualitats de la vida que una multinacional un dia de vaga d’estudiants done una conferència a les instal•lacions de la UPV, un gruix important de vaguistes amb un nodrit grup d’encaputxats a la davantera es va enfrontar als segurates de Prosegur, va trencar una porta per accedir i finalment va prendre la sala de conferències per reivindicar l’eixida de les empreses de les universitats. Un clar exemple de com accions que abans eren rebutjades per no ser políticament correctes o per emprar certa contundència ara comencen a nàixer espontàniament. 

Per altra banda els piquets del dia 28 van confirmar el que ja es sabia, els campus universitaris de la Ciutat de València es comencen a consolidar com a espais de lluita, de confrontació. El fet d’estar situats a dos grans avingudes, i en la mateixa ciutat són un espai idoni perquè les convocatòries apleguen a joves no necessariament universitaris. És així com, per una banda, els talls d’aquestes avingudes és tradició i possibilita que el conflicte sorgisca al carrer, aturant dos de les vies principals (una d’elles en un tram important del tramvia) i per tant siga un problema públic. Com bé sabem actualment el fluix de mercaderies i persones és indispensable per al normal funcionament de la ciutat i ací és on es pot fer mal. Tal és així que Delegació de Govern disposa els dies de lluita universitària un especial dispositiu policial, i la presència de les forces repressives és asfixiant. Però no per aquesta raó els vaguistes deixen d’eixir al carrer, demostrant poc a poc una pèrdua considerable de la por.

Com a últim destacar que cap de les convocatòries tenien el permís de Delegació de Govern i que malgrat la pluja van tindre una resposta significativa. L’administració a perdut tota legitimitat de cara a aquest sector en lluita com a font d’ordenació i domesticació de la protesta, així es genera una dinàmica de desobediència interessant.

Possibles línies d’actuació de cara al futur

Una de les crítiques més encertades que, des de la praxis llibertaria, s’ha fet dels moviments estudiantils és que basa la seua mobilització en un dels seus majors límits. El fet de reafirmar identitats temporals i interclassistes com és la d’estudiants ens limita moltíssim, ja que per una banda, es tracta a vegades d’incloure a estudiants que sociològicament no responen a un perfil que l’interessa una educació gratuïta, horitzontal, crítica, etc. I altra que el ser estudiant és una fase de la nostra vida, però s’acaba i quan s’acaba entrem al món de l’atur (fa uns anys es parlava del laboral, però açò ja no és factible). És condició sine qua non superar aquestes identitats i entendre que pertanyem a alguna cosa més gran, a una classe social més gran (o que com a mínim es lluita pels interessos d’aquesta) per triomfar en la lluita.

Tot i així, l’Assemblea Interuniversitària està demostrant una gran capacitat d’autoorganització, afirmant l’ideal de que de manera horitzontal i respectant l’autonomia de cadascú es poden donar passos positius, donant lliçons al PDI i PAS de com és possible autoconvocar-se a vagues, jornades de lluita, manifestacions, etc. Sense esperar que cap organització ho faja. Però necessita deslligar-se de certs tics, el món universitari genera guettos que ens poden apartar de la resta de la societat (que de fet passa), l’obsessió per intentar que l’equip rectoral es reunisca o per tindre representativitat a les institucions universitàries, duu a debats estèrils que lleven molta energia que es pot emprar de manera productiva. Si entenem que els Rectors són titelles de les grans empreses i que estan fent la universitat a la seua mesura no valen les paraules amb ells, sinó generar espais propis dins de les universitats, apostant per una educació autogestionada i al servei dels de baix. 

Una de les línies a treballar ben bé podia ser aquesta, recuperar l’esperit dels dies previs al 14N de Ca La Vaga i aconseguir espais de contrapoder dins dels campus i les facultats, creant llocs de referència i que responguen als interessos de les diferents lluites. No només això, sinó també molt important; seguir denunciant als aspirants a polítics professionals que fan d'aquestes mobilitzacions el seu camp d'entrenament o que utilitzen aquests espais per dur-nos al terreny institucional que tan mal a fet a les lluites al llarg de la Història.

També és important eixir del guetto estudiantil i apropar-se a les lluites que empren els mateixos conceptes que nosaltres. La realitat dels barris està allà, fora dels murs de les facultats i molt a prop d’aquestes; barris com Benimaclet, el Cabanyal, Ciutat Vella, etc. Comparteixen espais amb nosaltres i tenen petites estructures que empren les mateixes eines que nosaltres (autonomia, assemblearisme, acció directa, etc). Cal aprofundir en aquestes relacions ja que en aquests espais és on de veritat es poden confluir afinitats, cal a l’hora aprofitar el potencial que podem arribar a desplegar per ajudar a la construcció d’un moviment que de veritat puga atacar al Poder i donar-li la volta a aquesta situació en favor nostra. Per pròximes jornades de lluita és indispensable generar llaços amb els barris i altres sectors en lluita que empren formes horitzontals en el seu dia a dia. 

Hi ha que generar un discurs anticapitalista que ens lligue amb la resta ja que també convivim amb el Capital a totes hores. A banda de la nostra carrera vivim de treballs precaris i de merda, els nostres veïns i familiars (o nosaltres mateixa) poden patir un desnonament o un desallotjament, pertanyem al cap i a la fi al bàndol dels explotats i per tant és molt important fer una crítica al món laboral com són les ETTs, els acomiadaments, l’explotació laboral o a la realitat dels nostres barris com són els desnonaments, la violència policial, les batudes racistes, la dominació sexual, etc. 

Com a últim assenyalar que tenim potencial de sobra i que es va demostrant a cada jornada de lluita o acte que s’organitza, es comença a ser un referent entre la gent jove de València i que per tant cal fomentar aquest esperit en els instituts. No només en la ESO o Batxillerat, sinó també als FPs. En aquestos es troben els nostres veïns, amics, companys de lluita, etc. I només entre totes ho podrem fer tot.