Escric aquest article perquè crec que s’infravalora o s’ignora per complet la rellevància que té la cultura de la monogàmia1 com a peça fonamental en el sistema patriarcal en el qual vivim.
La meva intenció és col·locar la monogàmia al mateix nivell que el masclisme i la homofòbia, com a tercer gran pilar que sustenta el patriarcat. Si fins al dia d’avui aquest pilar ha restat tan desapercebut, sospito que és degut a que no és possible vertebrar una lluita identitària en base a un subjecte oprimit que qüestioni la monogàmia, tal i com s’han desenvolupat la resta de lluites. A diferència del que fem amb el masclisme i la homofòbia, amb la monogàmia no podem assenyalar a opressors ni oprimits, totes hi participem complint els dos rols. Potser per això la solució radica en sumar-se al moviment queer, construint una lluita sense base indentitària capaç de desafiar a l’imperi de la monogàmia.
SOBRE L’OBERTA ACCEPTACIÓ SOCIAL DE LA MONOGÀMIA
Ja fa molts anys que es van engegar les lluites per l’alliberament de les dones, gais i lesbianes a Occident, iniciades per col·lectius activistes de base que varen extendre aquestes lluites socialment, aconseguint que les seves reivindicacions fossin assimilades per les altes institucions i plasmades en les seves lleis. És per això que el masclisme i la homofòbia cada cop tenen menys acceptació social. Ja no es pot defensar obertament que la dona es sotmeti als designis del seu marit, ja no és acceptable la repressió sexual que suposa viure dins un armari. La homofòbia i el masclisme són políticament incorrectes, ja no tenen lloc de forma directa i conscient en els mass media (amb algunes clares excepcions com ara la publicitat) o les institucions oficials. A la mínima relliscada en les declaracions de qualsevol cara pública, apareixen “raholes” irades denunciant-ho, i com que això perjudica la seva imatge, es cuiden prou de sospesar les seves paraules escrupolosament per tal que siguin políticament correctes. Això no significa ni de bon tros que el masclisme i la homofòbia tinguin els dies comptats ja que segueixen ben presents al carrer i als patis dels instituts (per posar només dos exemples!) però aquest és el primer i fonamental pas vers la seva erradicació.
La repressió i problemes psicològics que produeix el masclisme i la homofòbia són rebutjats categòricament per sexòlegs, experts en polítiques de gènere, articulistes i tertulians varis. En contraposició, la repressió i problemes psicològics que genera la monogàmia segueixen plenament normalitzats i acceptats en qualsevol àmbit i expressió cultural de la nostra societat. Quan una parella monògama passa per una “crisi” o es trenca, és possible que una o ambdues membres de la parella visquin drames emocionals i trastorns psicològics que s’accepten de forma natural com a conseqüència lògica i intrínseca de l’amor. La repressió sexual que suposa l’exclusivitat sexual imposada per la cultura de la monogàmia no és tan sols acceptada sinó que fins i tot és motiu d’exaltació com a símbol de fidelitat2. En aquesta cultura tampoc és estrany elogiar la gelosia sexual o fins i tot el sentiment de possessivitat, identificant-los com a mostres d’amor.
GELOSIA, INSEGURETATS I BAIXA AUTOESTIMA
La monogàmia fomenta tres principals sentiments que sovint venen entremesclats. El primer d’ells és la gelosia. La gelosia és un sentiment ben natural que experimentem instintivament des de ben petites quan ens sentim desposseïdes per algú altre d’allò que més desitgem. Seguint el model monògam, dediquem la major part del nostre afecte, el nostre suport, la nostra afinitat, els nostres projectes de futur… a una sola persona: la nostra parella. És per això que si es trenca aquesta relació, s’esfondra tot el nostre projecte de vida, i aquesta noció incentiva el sentiment de gelosia fins a nivells insospitats. Així doncs, el model de relació monògama no tan sols genera dependència afectiva sinó que també genera dependència econòmica. Però per sort, la gelosia no és un sentiment imprescindible ni molt menys insuperable. A mesura que aprenem a compartir, la gelosia s’esvaeix i així totes hi sortim guanyant, ja que en general, totes ens sentim millor compartint que no pas sentint-nos geloses o amb por a que algú ens usurpi el que tenim. I aquí tenim el segon sentiment estrella de la monogàmia: la por (més coneguda eufemísticament com a “inseguretats”) . Estem parlant de la por a ser abandonats per la parella. En la cultura de la monogàmia, en el cas que la teva parella conegui una persona amb qui comparteixi afecte i atracció sexual, haurà d’escollir entre aquesta persona o tu. No es contempla la possibilitat de mantenir les dues relacions al mateix temps. Per això ens sentim tan geloses cada cop que descobrim (o ens imaginem!) que la nostra parella té una amant. Aquesta amant esdevé un potencial risc per a la continuïtat de la nostra relació de parella. Si furguem en el fons d’aquesta gelosia hi trobarem la por i les seves inseguretats.
En tercer lloc tenim la baixa autoestima. Tal sentiment no té res d’estrany ja que la monogàmia es basa en un mite: la idea de que una sola persona pot satisfer totes les necessitats sexuals i afectives d’una altra persona per a tota la vida. A partir d’aquí, és fàcil infravalorar-se ja que ningú és perfecte per a la seva parella, no existeixen les mitges taronges ni els prínceps blaus, ningú mai podrà ser prou bo per a la seva parella. Mai podrem complir amb les expectatives que ens marca la monogàmia. Si no desmuntem tota aquesta mitologia, mai podrem deixar de sentir-nos en certa mesura frustrades, insegures i amb baixa autoestima en la nostra relació de parella. En molts casos, les parelles comprenen la naturalesa d’aquest mite i es perdonen l’adulteri, però n’hi ha d’altres on regna la incomprensió. Aquesta incomprensió dóna ales a la gelosia sexual i els seus motors, la inseguretat i la baixa autoestima, fins al punt que es fa insuportable i esdevé odi, el qual pot esclatar en forma de maltractaments psicològics o físics, tan vers la parella com autoinfligida.
MONOGÀMIA I VIOLÈNCIA
De totes les conseqüències negatives de la monogàmia, públicament tan sols es rebutgen aquelles més tràgiques: allò que els mitjans encabeixen en un gran sac genèric anomenat violència de gènere, violència domèstica o violència masclista, segons la moda del moment. Això si, sense mai mencionar ni fer cap referència a una de les seves dues principals arrels: la cultura de la monogàmia (l’altra és la cultura masclista). No es dubta a assenyalar el masclisme com a una causa estructural d’aquesta violència, mentre que utilitzar la monogàmia en aquests mateixos termes és una cosa inaudita. Així doncs, es parla de problemes personals de gelosia, dependència afectiva o baixa autoestima dels agressors, com si aquests elements no tinguessin connexió entre si i pertanyessin a casos aïllats, res més lluny de la realitat. Identificar i denunciar les arrels d’una violència és el primer pas vers la seva superació; mentre no fem aquest pas, cap programa institucional d’ajuda a les dones maltractades reduirà significativament l’índex de maltractaments.
EL DETERMINISME EMOCIONAL NO EXISTEIX
Molta gent justifica la seva preferència per la monogàmia adduint que és gelosa i que li “fa mal” que la seva parella “estigui” amb algú altre. En una societat amb una cultura monògama, la gent sentirà gelosia quan la relació amb la seva parella “perilli”, de la mateixa manera que en una societat amb una cultura homòfoba, la gent sentirà odi vers les persones que duguin a terme pràctiques homosexuals. Si ens sembla lògic que el sentiment d’odi vers la homosexualitat no justifica ni legitima la homofòbia, també ens hauria de semblar lògic que el sentiment de gelosia sexual propi de la cultura monògama no justifica ni legitima la monogàmia. No existeix el determinisme emocional; les persones som capaces d’educar-nos i créixer emocionalment, cultivant els sentiments positius (alegria, confiança, amor) i rebutjant als negatius (gelosia, por, baixa autoestima, odi ) en les nostres relacions personals. Els nostres sentiments venen condicionats en gran mesura per la cultura en la qual estem immersos i poden ser manipulats pels poders fàctics a través del seu sistema propagandístic (educació, mass media…) per tal que serveixin als seus propis interessos. Això és força evident amb els sentiments d’inseguretat o de por, els quals són manipulats per promoure el consumisme o el suport a intervencions militars. No és cap casualitat que la població occidental tingui més por de morir en un atemptat terrorista que no pas en un accident de tràfic; aquesta por és producte de campanyes perfectament orquestrades per polítics i mass media. Llavors, perquè aquells sentiments que sentim en les nostres relacions personals haurien de ser més “purs”, impermeables a la cultura i la manipulació?
QUIN SENTIT TÉ LA MONOGÀMIA?
Perquè seguir limitant el nostre afecte, el nostre suport i el nostre sexe a una sola persona? La cultura de la monogàmia converteix l’afecte, el suport i el sexe en béns escassos i exclusius (com si fossin luxes!), però en realitat són béns renovables i inesgotables. A mesura que abandonem la cultura de la monogàmia serem capaces d’expandir-los, i així fer-los molt més abundants i a l’abast de tothom, al mateix temps que enterrem les gelosies i pors pròpies de la monogàmia. Des del terreny personal, la monogàmia no té raó de ser; en el millor dels casos és absurda, i en el pitjor acaba amb vides. Els antics arguments biològics que justificaven la monogàmia per tal de garantir el futur de la nostra espècie ja no tenen sentit avui en dia. Llavors, a algú li pot seguir interessant perpetuar aquesta cultura tan desfasada? Doncs el cert és que si; la monogàmia comença a prendre significat quan és valorada des del punt de vista del poder econòmic establert: serveix per atomitzar la societat en petites unitats econòmiques de dues persones. Com que aquestes unitats no poden ser autosuficients per si soles, tampoc poden ser autònomes i, per tant, són totalment dependents del sistema econòmic. D’aquesta manera, els individus no tenen altra opció que treballar, habitar i consumir tal i com els dicta el sistema. Així, el poder establert s’introdueix en les nostres relacions més íntimes, condiciona els nostres sentiments emmotllant els nostres desitjos i fent que juguin a favor seu.
HI HA ALTERNATIVES A LA MONOGÀMIA?
Potser el més gran inconvenient a l’hora de superar la monogàmia és la incapacitat d’imaginar altres models de relacions afectives i sexuals que puguin ser més saludables i més lliures al mateix temps. És lògic, doncs pràcticament no tenim altres referents, portem tota la vida consumint productes culturals amb una clara apologia de la monogàmia, des dels contes i dibuixos animats infantils fins al cinema d’autor més modern. Per altra banda, les alternatives conegudes no són especialment atractives: en la joventut s’està imposant un nou model basat en el consum de sexe; tothom coneix la poligàmia o el frustrat intent d’amor lliure dels hippies; hi haurà qui ja ha sentit parlar del poliamor o de tantes desastroses parelles obertes… Però la solució a la monogàmia no és establir un nou model de relacions afectives i sexuals que sigui políticament correcte. Tan bon punt s’imposés socialment aquest nou model, apareixerien nous inadaptats que voldrien trencar-lo. Cap model es pot adaptar a les necessitats individuals de totes les persones, l’ideal seria l’absència de models establerts que normativitzin com ens hem de relacionar. No podem definir com volem les nostres relacions però si que podem exposar com no les volem: no volem que siguin possessives, ni coercitives, ni tancades (això vol dir: no forçosament exclusives); en definitiva, NO monògames. A partir d’aquí, cadascú haurà d’explorar quin tipus de relacions s’adeqüen millor a les seves necessitats de cada moment, i per descobrir-ho cal estar oberta a experimentar-ne de tots els colors—sempre i quan estiguin basades en el respecte i desig mutu!
Abans de sortir al carrer, la revolució comença als nostres llits!
Na Pai
1 Per entendre correctament aquest article, és necessari explicar breument què entenc per monogàmia: la monogàmia és un model de relació entre dues persones entre les quals hi ha un pacte explícit o implícit d’exclusivitat sexual “per a tota la vida”, sovint lligat a un projecte econòmic comú de subsistència (habitatge, alimentació…) i consum (turisme, oci, noves tecnologies…) també “per a tota la vida”, i a un projecte familiar (tenir o adoptar fills).
“Per tota la vida” va entre cometes perquè en general, més que una realitat és un desig il·lusori que s’hauria de traduir per “mentre duri la relació”.
Hi ha més models de relacions monògames amb infinites petites variacions, tan sols he exposat les línies generals del model més habitual que trobem en la nostra societat.
2 En el seu origen llatí, fidelitat significa confiança, i la confiança va estretament lligada a la sinceritat. L’amant monògam generalment oculta qualsevol atracció que sent per algú altre per tal de no inquietar o ferir a la seva parella, per tant, no té sentit relacionar monogàmia amb fidelitat, des que aquesta “fidelitat” no és sincera.
Mira també:
http://difonlaidea.wordpress.com/antipatriarcal/
No hay comentarios:
Publicar un comentario