Pamflet aparegut a la Universitat de València

MÉS ENLLÀ DE LES RETALLADES

No som ningú i a la volta som molts, no ens sentim en condició d’estudiant, però cursem estudis universitaris. No pretenem respondre a les retallades, sinó actuar contra la institució universitària. Sentim rebuig a tota educació autoritària, elitista i especialitzada, apostem pel coneixement popular.

Des de sempre la transmissió de sabers s'ha compartit de manera popular, sense professionalització, mitjançant relacions de proximitat. Per respondre a les exigències del model econòmic, s'institucionalitza el saber, és a dir, el coneixement queda a mans del capital. Baix aquesta conjuntura les institucions educatives tecnificaren i especialitzaren l’entramat socioeconòmic. Posteriorment, s'aconsegueixen universalitzar mitjançant la transmissió dogmàtica del saber però, aquest procés havia de tindre rendibilitat comercial intrínseca. Aleshores, apareix la universitat com a negoci, arribant a l'actualitat.

Ens trobem en un punt on l'educació acadèmica marca el ritme de vida de molts joves, l'estatus social en el que viuràs. Ens exigeixen uns estudis obligatoris, base de la seva educació, per poder entrar en la seva cadena productiva. Creant la necessitat de títols acadèmics per tenir un treball “més digne”, i així una vida “còmoda” i un reconeixement social. Aquesta necessitat esdevé una especialització en l'aprenentatge acadèmic: no coneixem més que el que hem estudiat, del que ens han ensenyat, de la resta som ignorants. Aquesta ignorància és la que ens fa que siguem productius per a l’Estat; que sols siguem un engranatge dins d’un sistema.

El sistema capitalista es troba estancat en el seu progressiu creixement, per tant, en crisi interna. Aquesta s’ha de pal·liar i equilibrar retallant els drets laborals i precaritzant la vida. És aleshores, quan la majoria, responent a les retallades, busca recuperar l’estat de benestar. La seguretat laboral i la solvència econòmica són les ferramentes d’autocontrol del sistema, que amaguen l’explotació i l’esclavisme amb luxes i “drets”.

Amb tot açò, observem que la solució a la crisi no és acabar amb les retallades, sinó anar més enllà, és a dir, no deixar-nos vendre per la quimera de l’estat del benestar i buscar l’arrel del problema. No podem quedar-nos satisfets en demanar una part dels nostres drets i seguir sotmesos a la dominació. Lluitant únicament contra les retallades seguirem sent persones oprimides. Per tant, no volem reformar el sistema capitalista, volem acabar amb ell i amb tot el que ajuda a perpetuar-lo.

Pensem que el problema no són les retallades, sinó l’Estat capitalista que les crea. Ens van vendre l’estat del benestar com una situació bona per a totes, però tan sols intenten amagar tot el que ens imposen. Actualment, estem en un moment delicat, cada vegada més precari per a la gran majoria; cal que aprofitem aquest moment de conflicte social per crear assemblees de proximitat sense dirigents ni sindicats que ens guien, per eixir al carrer i demanar l’abolició del capital. Ens han arravatat tant que ara no tenim res a perdre. Hi ha inseguretat però no tenim por. No ens quedem amb el discurs simplista de defensa de l’educació pública, obrim els ulls i creem un futur nou entre totes. No deixem el demà en les seves mans, abolim les seves institucions i construïm els nostres espais.