Sobre els drets de resistència i tiranicidi

Reproduïm un text que ens arriba al correu sobre el dret a la rebel·lió contra l'opressor.


El tiranicidi consisteix en donar-li mort a un o més tirans. A l’antiga Grècia aquest acte era valorat positivament i els seus autors eren considerats herois i models de virtut, ja que arriscaven la seua vida pel bé comú i per a acabar amb els abusos. Sembla que aquesta antiga tradició està sent reconsiderada per més d’un grec actual i potser per algun valencià...


El tiranicidi al llarg de la història ha servit per a fer caure sistemes injustos i per a que les societats aconseguiren més llibertats i eliminaren injustícies. A més el tiranicidi junt amb el magnicidi ha permès que els abusos dels poderosos no quedaren impunes.
Junt amb el tiranicidi una de les ferramentes tradicionals per a combatre l’abús i les grans desigualtats ha sigut la insurrecció. De fet molts filòsofs han tractat el tema de la legitimitat de la rebel·lió, fins i tot armada, contra aquells règims que es considerava tirànics. Alguns filòsofs com John Locke, Henry Thoreau o Bakunin van arribar a la conclusió que quant l’opressió i la corrupció predominen la insurrecció no només és un dret sinó que també és un deure.
Per exemple, Thoreau reflexionant sobre l’opressió a l’antic Egipte afirma: “Pel que fa a les piràmides (de Gizeh, Egipte), no hi ha res que sorprenga tant com el fet que puguera haver tants homes degradats que malbarataren les seus vides en construir la tomba d’un estúpid ambiciós, que hauria sigut més savi y viril ofegar en el Nil, i llançar després el seu cos als gossos.” (Henry D. ThoreauWalden1854).
El pas de l’Antic Règim a les Democràcies occidentals va ser possible per l’ús de la insurrecció. Sense aquest recurs segurament encara avui els Borbons governarien a França i EEUU seria una colònia anglesa. Per cert, aquestes revolucions prengueren com a model de Democràcia a la república romana, que tenia un sistema senatorial on els ciutadans no participaven activament en els quefers polítics sinó que triaven per sufragi a uns especialistes que s’encarregaven de manar (senadors). Enfront d’aquest model romà es troba l’autèntica i originaria  Democràcia de les polis gregues. A les polis democràtiques gregues s’evitava l’acumulació del poder en unes poques mans i fins i tot en Atenes estava prohibit la formació de partits polítics, ja que es considerava que tots els ciutadans devien participar directa i activament en els quefers polítics mitjançant assemblees i sorteigs de càrrecs (per a conèixer més sobre la democràcia grega podeu llegir l’entretingut, interessant i clàssic llibre “La Constitució d’Atenes” d’Aristòtil).
Tornem al tema del dret a la resistència i al tiranicidi: al preàmbul de la Declaració Universal de Drets Humans s’afirma que quan no hi ha un règim de dret que ens protegeisca dels abusos, aleshores existeix el suprem recurs de la rebel·lió contra la tirania i l’opressió. De fet resulta de sentit comú en una situació d’opressió, no deixar-se xafar i intentar resistir-se per tots els mitjans possibles. Tanmateix, ningú nega el dret que els partisans i els maquis tenien a combatre als nazis.
Ara bé, estem els valencians en una situació en la qual siga legítim l’ús de aquests suprems recursos? El grau d’abús, de tirania i d’opressió que estem vivint és considerable... Podem comparar la “Ciutat de les Ciències” amb les piràmides d’Egipte. Podem analitzar el somriure de Camps com una declaració d’impunitat. Podem dir que la “Justícia” és injustícia. Veiem als adolescents neo-nazis que de majors es fan segurates o policies nacionals per a poder repartir hòsties cobrant. Tenim centres d’internament d’emigrants on es practica dia a dia el racisme més intens. Els joves tenim un futur cada vegada més negre, mentre milers i milers de xalets i vivendes romanen tancats i sense ús. Així doncs, no seria d’estranyar que a algun valencià se li passara pel cap fer una mica de justícia, al cap i a la fi té el dret de fer-ho.