No fa molt de temps, en aquesta mateixa ciutat, el policia era ampliament considerat com un element hostil i perillós, un tipus d'individu al qual simplement era millor evitar. Percebut com el sicari d'un sistema polític opressiu i dictatorial, personificava en el seu uniforme tota la càrrega repressiva de la dictadura. Els seus actes de brutalitat eren ben coneguts, i tothom tenia clar què succeïa als soterranis de la comissaria de Via Laietana.
Els anys han passat per a tothom, i poc a poc la percepció social dels cossos policials ha anat modificant-se en el sentit que a l'Estat li interessaba: normalitzant i legitimant l'autoritat de les seves “forces de seguretat”. Aquest canvi es fa evident quan trobem, fins i tot entre els que participen de lluites socials, a persones que afirmen que el policia “només fa la seva feina, una feina com qualsevol altra”. Tot i això, les accions que abans feien despreciable a la policia, segueixen avui plenament vigents: violents atacs per a neutralitzar la protesta, control i repressió de la dissidència política, tortures, racisme, assassinats i un llarg etcètera d'abusos i arbitrarietats varies*...
Però, la sofisticació i la regulació dels mètodes policials, de la mà de canvis legals i campanyes mediatiques destinades a guanyar-se la confiança de la població, han aconseguit modificar la imatge de la policia. Així, els actes d'abús -generalment silenciats o manipulats pels mitjans-, son sovint entesos com un defecte en el funcionament del sistema, i no com a conseqüència del seu funcionament normal. Com si la violència i la brutalitat policial fossin responsabilitat d'unes poques pomes podrides, d'uns antidisturbis que s'han passat amb la coca o d'un polític especialment tirànic com en Puig, que trasllada la seva infinita maldat personal als qui obeeixen les seves ordres. Com si els abusos i els agravis no fossin generalitzats, a tots els barris, a tots els pobles, tots els dies, tots els anys. Com si les càrregues contre les dissidències no haguèssin estat brutals sota les ordres de tots i cadascun dels comandaments polítics que hem conegut, d'esquerres o de dretes, democristians o neocomunistes, espanyols o catalans.
Que ningú es mogui:
La funció social de la policia
Si la violència policial no desapareix, si tots els casos d'abús i repressió es donen tant en democràcia com en dictadura, és perquè a totes les èpoques i a tots els indrets la funció de la policia és sempre la mateixa: mantenir, costi el que costi, l'ordre social vigent. Defensar aquest ordre implica dues coses: aplacar les tensions socials que ell mateix genera, i controlar els moviments polítics que el qüestionen.
Donat que aquesta societat funciona gràcies a una forma determinada d'ordenar les coses (la misèria d'unes respecte al luxe dels altres, la condemna a ser utilitzat per altres respecte al privilegi de poder comprar als demés, la submissió respecte del poder, la por respecte a la impunitat...), es requereixen certes dosis de violència per a mantenir a cadascú al lloc que li correspon. D'altra manera, com podria sostenir-se una societat així? Com es podria assegurar el dret a la propietat de l'especulador, davant la voluntat del desnonat per seguir vivint a una casa que no pot pagar? Com evitar, si no, que aquell que no té res, agafi del que ho té tot? Com impedir que aquell que s'ha jugat la vida fugint de la misèria i la guerra, accepti dòcilment ser tractat com un gos allí on buscava benestar?
Els moviments socials i polítics que entren en conflicte amb aquest ordre, bé perquè reivindiquen coses que el sistema no pot/vol proporcionar, bé perquè plantegen una ruptura amb el sistema en sí mateix, es coloquen automàticament en el punt de mira policial. Tots els cossos de l'estat espanyol disposen d'unitats i brigades d'“informació” que compleixen exactament la mateixa funció que la policia política de fa 30 o 50 anys. Realitzen seguiments, omplen llistes de persones segons la seva ideologia, punxen telèfons, vigilen locals socials, infiltren agents encoberts, capten xivatos i, arribat el moment, organitzen detencions que culminen en tortures, procediments judicials irregulars i anys de presó.
En democràcia, s'és lliure per a dir gairebé qualsevol cosa. Públicament, i sense por a les conseqüències, una persona pot oposar-se als bancs que treuen les cases a la gent, criticar les redades racistes en què es cacen immigrants pel carrer, denunciar la intenció d'una empresa de deixar al carrer a centenars de treballadores... Pot dir això i més, en veu alta i al carrer, però compte. Compte amb intentar passar als fets. Compte amb intentar interposar-se físicament entre el banc i la familia desnonada, compte amb advertir als immigrants de que les patrulles s'apropen, compte en posar-se en vaga i lluitar per tal que els acomiadament no es consumin. Compte, perquè allí estarà la policia disposada a moldre a cops de porra a qui sigui, per tal que la llei i l'ordre siguin respectats.
Reapropiar-nos de la capacitat per a resoldre els nostres conflictes
Desmontar la societat policial
Malgrat tot, la policia no té una funció netament repressiva. El seu paper també és regular els conflictes que es donen entre les persones: baralles entre veïns, estirades de bossa, maltractes a la parella, agressions sexuals... La policia, llavors, ens otorga la seguretat de la qual nosaltres som incapaços de dotar-nos pels nostres propis mitjans. Com nens petits, papà Estat ens protegeix, ens separa quan ens barallem, ens mira des de dalt i dicta sentència. Altra cosa seria impensable, sería “prendre's la justicia per la propia mà”. Però allí estan (entre d'altres) les experiències de dones que aprenen autodefensa i s'organtizen per tal de respondre les agressions, per prendre la responsabilitat de la seva seguretat a les seves propies mans.
D'altra banda, les inseguretats reals que impliquen viure en aquesta societat concreta, són mediàticament augmentades, instal·lant a la població en un estat de por que només la confiança en la policia i les lleis pot contrarrestar. Els mitjans repeteixen de forma constant i sistemàtica missatges d'alerta, difonent massivament la amenaça de la “delinqüència”, del “terrorisme” o, més recentment, de l'“incivisme”. D'aquesta manera s'aconsegueix justificar l'augment de la presència policial a cada vegada més espais, fins i tot als que abans es consideraven privats o íntims, i implicar a la societat en tasques policials. Així ens anem trobant amb bons ciutadans que han interioritzat fins a la mèdul·la el discurs del civisme i la seguretat, i van sempre vigilants, predisposats a del·latar i denunciar qualsevol actitut “sospitosa”. I, mentre la por al del costat va extenent-se, l'amenaça que ve de dalt, tota la violència quotidiana que emana del poder politic i econòmic, és obviada i normalitzada.
Notes finals
La feina de la policia no és una feina qualsevol. Abusar de les persones, i fer-ho per a mantenir un sistema que en sí mateix està fundat en l'abús, no és quelcom que hagi de ser acceptat com a natural. No per algú que apreciï la dignitat i la llibertat humanes.
Els qui prenguem la decisió d'oposar-nos no sols als seus abusos, si no també als del seus amos, hem de tenir present que cap d'ells no està al nostre costat, ni ho estarà. La policia troba la seva raó d'existir en el Poder, i no pot despegar-se d'ell sense deixar de ser el que és... abans de deixar pas a la caiguda del castell que defensa, utilitzarà totes les seves armes, les que han utilitzat durant tota la Història.
La qüestió clau és: fins a on estem disposats a arribar nosaltres per fer front als seus abusos? Per acabar amb el món de misèries que han construït a les nostres esquenes, i que ells defensen, quant estem disposats a lluitar? Una cosa sí que sabem, el primer pas és no ser còmplices. No callar, no mirar cap a una altra banda. Deixar-los clar que no sols no els volem, si no que lluitem per una societat on no els necessitem.
(Octaveta descarregable en .pdf: http://www.mediafire.com/?rvd75m1dr00di1y
No hay comentarios:
Publicar un comentario