En este texto, Andrew X da una visión del activismo político que rechaza completamente una serie de trabas que le incapacitan como agente de cambio social. Las inercias, la falsa horizontalidad, el aislamiento de la realidad, el hacer por hacer, etc. Así, vemos como se crean una serie de movimientos de activistas, especialistas de la disicencia, que se autoproclaman salvadores de la humanidad a pesar de criticar a las vanguardias izquierdistas. Se nombra también aquellas coalicciones de grupos de activistas unidos meramente por el activismo, sin importar muchas veces hacia donde va encaminado en cada caso. Además se hace ver como las "acciones" pueden servir para paralizar empresas, o dar a conocer determinados hechos, pero no se pueden hacer acciones contra el Capitalismo como tal.
En definitiva, la reflexion planteada no debe ser entendida como el fin de la acción política, sino como la necesidad de llevarla a cabo con un mínimo de entendimiento y lejos de clichés y autoconvencimiento. Conociendo nuestros límites, podremos romperlos.
Leer el texto aquí (pdf)
L'esquerra és efímera. És antiinstitucional. En l'institució, l'esquerra és el revisionisme. En l'individu, l'esquerra és el conservadurisme. El fi és el benestar de l'individu social, i no hi ha cap proclama, cap manifest, cap discurs que tinga objectius que vagen més enllà, serà d'esquerres. Aquest és el fonament de les associacions de xarxa, incloent interessos diversos i sovint contrapossats. Es tracta de donar veu a la minoria i a l'oprimida, i llavors sí val la violéncia, la violéncia contra l'institució, i cal aprofondir en els límits d'aquesta violéncia. Primer les persones, després els discursos. Hauriem de subvertir-nos, i a veure si jo puc primar la meua felicitat al meu voltant, i no deixar-me endur per aquests discursos propis d'una ment alienada pel capitalisme.
ResponderEliminarNo sólo es fácil caer en el activismo y en el hacer por hacer, sino que también es extremadamente sencillo caer en la crítica fácil de "hacemos por hacer" para escusar la falta de ganas y de actividad. ¿Dónde queda la linea entre el activismo por el activismo y el tener unos objetivos pero no saber bien como conseguirlos?
ResponderEliminarEsa línea se delimita mediante el debate, cuya falta es la principal característica de un "colectivo", "grupo", "asamblea" o "secta" que actúe actualmente en pro de unos objetivos no tan definidos. De hecho, muchas agrupaciones de activistas se mantienen gracias a esa falta de debate.
ResponderEliminarÉs una errada ligar el debat amb l'innacció. el debat és una acció, pel simple fet que genera una ferramenta fonamental, que es la crítica a l'estructura, el cuestionament, el replantejament, el revisionisme. És una errada contrapossar debat a acció, perquè és justament des d'eixe plantejament des d'on la resta d'accions perden el seu valor. En el debat les coses no encaixen, i la idea de que s'ha d'arribar a una solució sols té trellat a partir de l'enteniment de que funciona sota el mecanisme de l'utopia. I com que no és diferent a la resta d'accions, aquestes tampoc han de solventar un conflicte de manera ideal, encara que siga l'objectiu (sempre hi ha com a rerefons el mecanisme de la utopia). En el moment en els que desvinculem el prejudici de el debat com a "inacció", podrem prendre conciencia de la seua importància com a una acció més, i ficar-la al seu lloc, fugint de l'inacció, i del refugi que li ha deixat a aquesta la globalització en el model de debat.
ResponderEliminarEn resumen: el debat és una acció més, llavors no ens deixem de mullar si estem debatint, llavors es perd la diferència qualitativa que defineix el binomi "acció/debat", i passem a ocupar de manera normalitzada altres ambits d'acció, amb una voluntat de cambi, moguda per un objectiu utópic que dona resultats no ideals però favorables.