[Text] La lluita del Cabanyal des d’una perspectiva anticapitalista

"Que oposar-se al pla del Cabanyal siga oposar-se a la cultura consumista i global creant espais de contracultura, de cultura popular, de trobada, autogestionats i assemblearis. Que oposar-se al pla del Cabanyal siga oposar-se a l’ incomunicació entre veïns i a la xenofòbia fomentant la convivència entre les diferents ètnies que vivim a aquests carrers, fent l’esforç per totes les bandes d’entendre’s i trencant amb els guetos que es formen."

Estem vivint temps durs tant per a la població en general com per als moviments socials en particular. Per una banda trobem quasi 5.000.000 de persones a l’atur, la pròxima reforma laboral tindrà com afectats a eixa població que si vol un treball tindrà que rebutjar molts dels drets aconseguits, la corrupció política es latent, la xenofòbia i sobretot l’aporofòbia s’estén entre la població, els CIE’s cada volta estan més plens, la lluita del Cabanyal sembla no aturar-se mai, i a l’horta l’acoltellaran amb una gran autovia. Tot açò coincideix amb una pèrdua qualitativa dels col•lectius contestataris i un desviament de molts moviments cap a proclames reformistes, on ja no s’exerceix ni l’acció directa ni la pressió popular, sinó les lluites judicials i el pacte amb polítics.

Tot açò ha deixat un panorama desolador; els col•lectius de base estan perdent forces tancats cada cop més en ells mateixos, molta gent abandona les lluites perquè no es donen resultats i es veuen incapacitats de fer un treball social alhora que polític, caient en una inèrcia d’accions desorganitzades i sense massa sentit en la seua majoria. Per altra banda, col•lectius ciudadanistes tenen un treball més social, calant més entre la gent gràcies a activitats que fomenten als seus barris, llocs de treball, etc. Però es deixa de banda la política, reduint-la a votar cada quatre anys i esperant que els partits polítics ens donen solucions. Açò cansa a la gent implicada ja que els processos judicials són llargs i no donen solucions reals (sembla que està molt allunyada de les persones i no es nota un canvi al carrer) i els partits polítics sabem que fan promeses però no les compleixen mai.

El Cabanyal, el nostre barri, és un exemple clar de tot allò exposat. Es troben dos corrents en la resistència, per un costat la cara de col•lectius de base que aposten per l’acció de carrer i per altra, la plataforma que aposta per la via judicial. A més a més és un barri característic on pràcticament qualsevol lluita pot ser abanderada i duta a terme dintre de les seues artèries. Barri històric amenaçat per un pla de destrucció integral, barri de pescadors tradicional, prop de l’horta, obrer i on viuen persones de diferents cultures i ètnies. El problema es veure les lluites de manera parcial i no com un conjunt relacionat. Açò ens fa caure en una incomunicació amb la resta de gent que es mou i que de vegades discursos parcials calen (com pot ser España 2000 aprofitant aquest conflicte per fer propaganda racista). Sí que en té una relació el fet de que vulguen tirar un barri, amb que una persona sense recursos tinga formes il•lícites de guanyar-se la vida. Si ho mirem des d’una perspectiva de classe i anticapistalista trobarem que l’expansió de la ciutat es necessària per al capital -i no un empeny de Rita- ja que té que apilar a les masses en edificis, crear industries, afavorir la mobilitat de mercaderies amb grans avingudes, fer actes com la formula 1 per atraure turisme, etc. (I si es pensa que al text es té una visió deformada visualitzeu a una persona treballadora a l’atur que es té que tornar a hipotecar perquè volen fer una avinguda o com una persona sense recursos es veu obligada a ocupar una casa de l’ajuntament i a dedicar-se a activitats il•legals i a vegades il•lícites per poder sobreviure).

La degradació a aquest barri es nota dia a dia al seus carrers. El fet de que cada volta hi hagen més cases tapiades, abandonades a la seua sort. Que no tenim una relació fluida i de igual a igual entre veïns i veïnes, sinó que s’haja perdut la xarxa social és el punt màxim de degradació. Açò ha vingut imposat des de dalt; la sempre disputa entre paios i gitanos ha servit per crear confrontació entre veïns i veïnes, les noves onejades d’immigrants empobrits fa que la manera que tenen de guanyar-se el pa puga generar conflictes. A més a més, posicionar-te en temes com l’avinguda significa que pots desitjar l’expulsió del barri del teu veí i això no ajuda a la convivència. Recuperar el barri, rehabilitar-lo, revitalitzar-lo és recuperar els espais buits per l’especulació i donar-los vida, recuperar les relacions de recolzament mutu i solidaritat perdudes, trencar amb la dicotomia paio-gitano, migrant-cabanyaler, pobre-molt pobre ó okupa-propietari i sobretot no esperar que des de PSPV o PP ens donen una solució, sinó posar-se a construir des d’ara el barri que volem i que necessitem.

Així doncs, es necessari articular de nou xarxes socials i econòmiques que regeneren la convivència al barri i el doten d’un punt combatiu i amb una visió global. Recordar que qualsevol dia un veí nostre pot ser tancat a un CIE pel fet de ser migrant, que una veïna pot quedar-se a l’atur i no poder pagar el lloguer, que qualsevol dia una persona ens deixa per culpa de les drogues, multat per vendre roba al “rastro” o detingut per okupar una casa a Cabañal 2010. Es necessari crear espais i punts de trobada assemblearis per poder fomentar una comunicació entre veïns i veïnes i afavorir una convivència i una resistència real, forta i combativa. I no quedar-se només en això; sinó que oposar-se al pla del Cabanyal siga fer-li front al capitalisme creant autogestió, mercats d’intercanvi, horts comunitaris, etc. Que oposar-se al pla del Cabanyal siga oposar-se a la cultura consumista i global creant espais de contracultura, de cultura popular, de trobada, autogestionats i assemblearis. Que oposar-se al pla del Cabanyal siga oposar-se a l’ incomunicació entre veïns i a la xenofòbia fomentant la convivència entre les diferents ètnies que vivim a aquests carrers, fent l’esforç per totes les bandes d’entendre’s i trencant amb els guetos que es formen.

Perquè si no tenim una visió global i anticapistalista no solucionarem les coses. No enderrocaran el Cabanyal, però seguiran vives les desigualtats socials que ens afecten i ens foten la vida i al final tornarà a explotar per altra banda. El Cabanyal i tots el barris (com Benimaclet on s’està fent un treball important o Nazaret on s’ha posat en marxa una iniciativa d’intercanvi d’activitats) tenen el poder de fer les coses des de la base, de manera assembleària i donant una alternativa al estil de vida actual basat en el preu i no en el valor de les coses.

Des de l’est